De l’Escola de Música de Vidreres a l’Esmuc, el músic Àlex Pérez ha treballat principalment com a productor i compositor per a altres artistes. Després del debut amb Tot el que som (Música Global, 2024), ho ha deixat tot per treballar exclusivament en Ara (Música Global, 2026), un àlbum que valora la quotidianitat i reivindica l’ofici de fer cançons i el compromís amb el present.



Fa la sensació que per gravar aquest disc has hagut de mirar enrere per anar endavant. 'Ara' neix d’un moment vital concret?
És el gran tema del disc. Feia cançons per encàrrec, i això em portava a una inèrcia. Tot el dia treballant i component per a altres artistes, fent de professor, de productor... Fins que vaig decidir apostar pel meu projecte, però clar, abans havia de saber qui soc. És un disc que acompanya un procés vital molt introspectiu.

El disc és com un procés terapèutic, que acaba dient “Adeu” –amb Eva Sola–, un dol fet cançó. Com has viscut el procés?
La música té un poder que poques coses en el món poden fer-nos sentir. Des d’una forma irracional les cançons poden provocar grans sensacions, i aquest ha estat un dels pilars per dir que vull fer música amb sentit, connectada amb la meva realitat més sincera.


A “El miracle de ser aquí” –on col·labora Miki Núñez– destaca la frase ‘fem que tot valgui la pena’. Recorda l’activista nord-americana Angela Davis, que reivindica l’esperança com a disciplina?
Sí, en aquest tema volia sonar esperançador, perquè vivim un moment molt fosc en els sentits social, polític i cultural. A més, des de la indústria musical tampoc sento que puguem celebrar grans coses. Soc escèptic i crític, però tinc la voluntat de confiar en els altres, perquè també soc una persona esperançada.

El disc és com una abraçada. Com has treballat perquè soni familiar i proper, però alhora introduint nous elements?
El secret ha estat el temps. He deixat de facturar perquè tenia clar que volia apostar pel procés de fer un disc. He baixat al fang i he escrit les cançons des de molts llocs, enregistrant sol i també acompanyat. Al llarg d’aquest el camí he repensat molt cada paraula, cada frase i cada acord. I, musicalment, el contrast fa que l’abraçada sigui possible. Hi ha una base supervitaminada que en un moment baix pot ajudar a estar més amunt, i alhora la lletra és un bon acompanyament.

Podríem dir que aquest disc representa el final d’una etapa?
Sí, és el final d’una etapa vital però també és l’inici d’una altra de nova. Representa l’ara i aquí de la meva vida. Puc tenir una idea de cap on vull anar, però la vida sempre m’acaba sorprenent. Tot i això, no vull ser el guru de ningú, perquè no tinc la resposta a cap pregunta. Simplement vull que a l’escena del pop en català hi pugui haver gent fent música senzilla i que alhora faci reflexionar quan sona en una emissora com RAC 105, Els 40 o Europa FM o quan se’n parli en una revista musical com Enderrock.


A “Hollywood i limusina” parles de confabular i imaginar històries, en aquest cas d’amor. Quin paper juga la imaginació a l’hora d’escriure les teves cançons?
He de confessar que soc més imaginatiu quan faig cançons per als altres que per a mi mateix. Aquesta cançó és una manera de parlar de l’amor, perquè també forma part de l’ara. És una forma divertida de celebrar els amors que no passen, perquè sempre acabem parlant dels amors que surten bé o malament. I els amors imaginats? La vaig escriure tot jugant amb Pau Serrasolsas, de Ginestà, mentre fèiem altres temes. Un dia li vaig explicar aquest concepte, que és imaginatiu però que, evidentment, tots també l’hem viscut alguna vegada. Ens vam imaginar dues persones que van amb limusina a recollir l’Oscar per un guió somiat. Hi ha històries que poden ser boniques perquè no han passat.

A part de fer música, estàs implicat en el campus de lleure i música CantiQuiPugui –amb Alguer Miquel, Andrea Ruiz i Sergi Andrades– i altres projectes socials. T’imagines la teva trajectòria sense el teu compromís polític i social?
En aquest disc hi ha la cançó “Sota el mateix cel”, que és cent per cent política. Vivim en un moment molt fosc en què intenten separar-nos i posar fronteres. Hi ha partits com Aliança Catalana o Vox que, a través de la capitalització del dolor i la desesperança de la població, volen deshumanitzar-nos. Per això hem de centrar-nos en tot el que puguem compartir, com passa al Canti. Tenim diferents punts de vista, però tots vivim sota el mateix cel.


Els concerts seran la constatació d’aquest ara?
Els directes seran la constatació d’aquest ara, un lloc on el temps s’aturarà. Vull que siguin una festa feta a mida, perquè qui necessiti venir a plorar, pugui plorar; però que qui vingui a ballar, pugui ballar. La música ens interpel·la de maneres diferents a cadascú.

Què diries a l’Àlex Pérez que dubtava de seguir?
Li diria que “la veueta que tens és l’única que has d’escoltar”. Ara sento que soc al lloc on volia ser, perquè amb aquest disc he fet les paus amb tot. I res més, que segueixi amb la seva intuïció i faci les coses com vol fer-les, fins i tot quan sembla que no són com s’haurien de fer. Perquè... l’objectiu ja s’està materialitzant.