A Terrassa, hi ha nascut un jove grup de rock clàssic en català: Dirty Sunday. Inspirat en Guns n’ Roses, Led Zeppelin o Aerosmith, el projecte capitanejat per Eloi Querol es presenta avui amb el treball de debut, Fins morir (Microscopi, 2026). En parlem amb ells i estrenem el clip d’una de les peces: “Massa persones”.
 

Avui estrenem el clip de “Massa persones”. De què o de qui hi parleu?
Últimament la lleugeresa es premia. Els judicis de valor es premien. El sentir-te moralment superior a algú, encara que no te n’adonis, es premia. I aquesta cançó és un crit en contra d’aquests comportaments. La lletra la vam escriure pensant en tota aquella gent, sempre anònima —quina casualitat_, que es creia, i que es creu, amb el dret d’inventar-se qualsevol rumor sobre nosaltres o amb el dret d’opinar sobre una persona que no coneix de res, simplement pel fet, en el cas de l’Eloi [Querol], d’atrevir-se a cantar públicament per la ciutat. No estem en contra que la gent pugui dir la seva sobre algú, tots ho hem fet i està clar que es continuarà fent. La diferència clau, però, rau en dos factors importantíssims: el grau de de relació que tens amb la persona a la qual estàs criticant (sense que ella t’ho hagi demanat, per cert), i la voluntat de fer mal a la persona a qui estàs jutjant. I la majoria de vegades, la gent pretén fer mal a persones que ni tan sols s’han molestat a saludar mai. Quan a nosaltres algú ens transmet males sensacions o no el volem conèixer, simplement ens en mantenim al marge, l’ignorem perquè no ens interessa. La gent que no ens interessa no es mereix la nostra atenció ni tampoc els nostres judicis de valor, i això moltes persones ho haurien d’aplicar si realment els caiem malament.
 
És a dir, aquesta cançó és una crítica cap al fet d’emetre judicis de valor massa ràpid?
Exacte. El món no és ni blanc ni negre: el món és gris, i això cal tenir-ho present en tots els aspectes i situacions en les quals hom es pugui trobar a la seva vida abans de fer cap judici de valor o creure’s moralment superior a algú. Primer cal que cadascú es miri el seu melic. I després, si el teu melic està bé, te n’adonaràs que ni així, ni amb un melic preciós i ordenat no tens dret ni a opinar sobre algú que no coneixes, ni a inventar-te rumors que poden fer mal, ni a fer judicis de valor sobre algú que no t’ho hagi demanat. Està clar que nosaltres no canviarem res d’això, ni ho volem canviar en els altres, però si que ho hem canviat en nosaltres. Nosaltres només volem fer rock and roll i estar tranquils. Amb tot això no pretenem manifestar que som uns sants perquè, a més a més, no ho som, però el que està clar és que ningú és un sant ni ningú és superior a ningú.
 

Com neix el projecte de Dirty Sunday?
L’any 2024, l’Eloi, el cantant, va publicar el seu únic disc en solitari titulat Reina Victòria (Barda Records) amb la col·laboració de més de 25 músics que va conèixer a les Jams Sessions de Terrassa. Entre aquests músics hi havia l’Antonio Valero, el guitarrista de Dirty Sunday, que en aquell moment no tenia grup i es va convertir en el guitarra solista dels concerts que feia l’Eloi per presentar el seu disc. Un cop acabats els concerts, l’Eloi va decidir fer un segon disc però amb l’ajuda de l’Antonio com a guitarrista i compositor, i això va provocar que decidíssim crear una banda nova que s’acabaria dient Dirty Sunday. Un nou grup que va néixer amb el propòsit de fer un disc de rock que canviés el panorama musical català. Un disc de rock de veritat, jove, i en català, en el qual la guitarra amb influències de Hendrix de l’Antonio i la veu “Zeppeliana” de l’Eloi, originessin un espai mai utilitzat en el panorama musical català: l’espai del hard rock clàssic de Guns n’ Roses, Led Zeppelin, Aerosmith o Black Crowes, però cantat en català i ben fet, que no és fàcil.
 

‘Fins morir’ és el vostre àlbum debut. Com ho esteu vivint?
Ho hem viscut i ho estem vivint amb molta il·lusió. Una il·lusió de saber que estem fent la música que ens agrada i que, d’una manera o altra, deixarà una petjada immortal que, en aquest cas, pren la forma del nostre disc. Tant si arriba a algun lloc com si no, al final, el que a nosaltres ens agrada es fer música per damunt de totes les coses. I per això el disc es titula Fins morir, perquè és el que volem fer fins que no siguem aquí.
 
El disc recorre diferents històries i vivències: hi ha algun fil conductor que les uneixi?
Excepte la versió de “La Marina sta morena”, la balada èpica “Tornaré”, i la cançó més popera de l’àlbum, “Tot el que ella fa”, la resta de cançons van néixer en diferents moments de conflictes interns relacionats amb algunes experiències vitals de l’Eloi. Ja sigui l’obsessió malaltissa per aconseguir el que creus desitjar, l’amor pels ídols que t’han fet estimar el rock and roll, els judicis de valor externs, els dilemes emocionals interns, la llibertat emocional i vital, o el sentiment d’impotència a causa d’una incredulitat irreversible. Sentiments, emocions, o experiències totalment interpretables i adaptables a les situacions personals de qualsevol persona que escolti el disc. Una de les raons per les quals ens agraden les lletres d’aquest primer àlbum és precisament perquè tothom les pot sentir seves. Tothom les pot interpretar i fer viure a la seva manera.
 

⁠La vostra proposta es distingeix per una estètica —sonora, però també visual i de posada en escena— molt del rock'n'roll clàssic. Per què us decanteu per aquest gènere?
Doncs perquè al llarg de la nostra vida, com que hem nascut al segle XXI, hem tingut l’avantatge i l’oportunitat de comparar la música “mainstreim” actual amb la d’abans. Hem tingut l’oportunitat de comparar i conèixer tots els gèneres musicals que han existit fins al moment, i no n’hi ha cap que ens hagi transmès la força i el sentiment del rock pur i dur de finals dels 60’s i fins a finals dels 80’s. El rock va molt més enllà d’un estil musical: és una manera d’entendre i de viure la vida. I molta gent no ho vol acceptar, però un exemple d’això és, precisament, que no pots comparar en cap cas, la Janis Joplin amb la Bad Gyal o la Taylor Swift. El que et dona el rock no t’ho pot donar cap altra cosa.
 
Com creieu que aquesta aposta pel rock’n’roll pur pot encaixar en el panorama actual?
Greta Van Fleet, Måneskin, The Struts, Tyler Bryant & The Shakedown, Larkin Poe o The Warning han estat ben rebuts musicalment i ara són mundialment famosos; per què nosaltres no podem arribar-hi, també? Per què a les terres de parla catalana no hi pot triomfar un grup de rock com el nostre? Vam apostar pel català perquè és la nostra llengua materna i perquè el que fem nosaltres mai ha arribat a triomfar a Catalunya: volem ser únics en el panorama català i creiem que ho podem arribar a ser. No ens fareu canviar d’idioma, no, ara que hem apostat per la nostra terra? Perquè si al final ho hem de fer, significarà que, efectivament, a Catalunya li falta moltíssim per arribar al nivell musical d’Anglaterra o Estats Units.