Aquesta setmana, Sílvia Pérez Cruz ha estrenat en directe el seu pròxim disc a Madrid, Barcelona i Girona. Després de rebre dijous el Premi Enderrock 2026 a la Trajectòria a l’Auditori de Girona, la palafrugellenca es va instal·lar a l’equipament gironí, per mostrar, al llarg del cap de setmana i en el marc del festival Strenes, el seu Oral_Abisal (Sony, 2026), que publicarà el 8 de maig. Com va comentar ella mateixa, aquesta és la primera vegada que presenta en directe un disc que encara no ha sortit. Però en aquest cas, sens dubte, l'element sorpresa va jugar a favor d'un espectacle total, profund i de girs inesperats -potser el millor que li hem vist en anys, si no mai-.
 
El concert va arrencar com tants d'altres que li hem vist en la darrera gira: rodejada de la seva banda titular, amb Marta Roma al violoncel, Bori Albero al contrabaix, i Carlos Monfort el violí. Tots vestits del rosa Oral, el color que representa la part més lleugera i col·lectiva d'aquest nou disc dual que serà Oral_Abisal, en contraposició al blau Abisal. Pérez Cruz va sortir a l'escenari i sense dir res, va arrencar a cappella amb una cançó del folklore argentí, “Yerba buena” i una improvisada “Vestida de nit” -inclosa en el moment en el repertori per sortejar un problema tècnic-, escrita pels seus pares Castor Pérez i Glòria Cruz. Va seguir, prenent la guitarra, i ja amb la companyia esplèndida de les cordes de la banda, amb el primer senzill que va publicar del nou treball: “Pastores”, basat en els versos del poeta wayú Vito Apüshana, amb línies tan senzilles com incisives com el ‘unos cuidan y otros matan’.
 

El recital va seguir amb “Moreno”, que va publicar a principis d'aquest any i que parla sobre la necessitat de saber-se estimar a un mateix per estimar bé als altres, i amb una espectacular interpretació de la seva musicació de “Ben poca cosa tens” de Miquel Martí i Pol, inclosa en la banda sonora de la pel·lícula Molt lluny i al recent disc compartit amb Salvador Sobral (Warner, 2025). Reina i dominadora indiscutible de les dinàmiques, sabent sempre com sostenir, dirigir i fer esclatar l'emoció, Pérez Cruz va començar la cançó quasi a les fosques, per dirigir-la a un moment exultant, amb les cordes en plena efervescència i la seva veu distorsionada, jocs de llums i una boirina entre els peus. Per, finalment, empetitir-se de nou, i acabar delicada i a cappella, i animant el públic a cantar amb ella. En aquell moment encara no ho sabíem, però seria el preludi, tot just un indici, del que veuríem i viuríem després.
 
La següent va ser una cançó sobre aquell moment en què “l’amor ja no pot ser, però et recordes que és millor sentir-se sol estant sol, que no acompanyat”, va explicar la cantant, destacant que “neix de la tristesa, però té certa llum”, perquè celebra el que va ser: “É triste viver sem seu amour”. I l’Oral va acabar amb una mena de regal per als fans i un homenatge a aristes admirats i a la seva pròpia trajectòria, amb un remix que recollia cançons que l'han acompanyat: “Hymne à l'amour” d’Édith Piaf, i “Hallelujah” i “Pequeño vals vienés” de Leonard Cohen. L'emoció es va desfermar i el públic, emocionat, aplaudia i xiulava. Però això era només l'inici.
 
 
L'escenari es va buidar, mentre pels altaveus se sentia una poètica explicació de Pérez Cruz sobre el concepte del disc, sobre aquesta dualitat: ‘de la fusta al metall, del cant col·lectiu al cant introspectiu, del fons dels mars als somnis celestials’. La cortina negra que fins ara delimitava el fons de l'escenari va caure. Començava Abisal i es revelava una escena blanca amb tota una orquestra, que incloïa una nova violinista i una viola, tres flautes travesseres i tres trompes, i un cor d'onze veus femenines —entre les quals, Lola Cruz, Anna Ferrer, Lucia Fumero, Eva Fernández, Ana Rossi o Marina Sala Sáez—.

Va presentar en primícia “Mar de Catalina”, forta i emocional, amb unes bategants percussions a càrrec de Monfort, i amb alguns versos a duet amb la filla, Lola Cruz. Però el moment àlgid va ser amb la corprenedora i compromesa “Mar muerto”. Un cant tan preciós com emocionant sobre la immigració forçada i el jugar-se la vida al mar, inspirat en testimonis reals que va brindar l'ONG Open Arms a l’artista —i dels quals se’n van poder sentir també talls d’àudio—. Tota la força de la lletra, el sentit, i la música, va estar acompanyada d’una posada en escena immersiva, tenyida d’una llum blava, i amb les membres del cor estirant-se al terra i desapareixent entre els fums que cobrien l’escenari. I en aquest paisatge marítim hi va encabir també el darrer senzill, “Líquido”, que va interpretar amb la banda titular. I encara una inèdita “Abisal”, sobre “els mons moderns”, i amb uns girs melòdics que se surten dels llocs comuns de la palafrugellenca.
 

I aleshores, una nova transició, i mentre les cinc cordes improvisaven, Sílvia Pérez Cruz es desempallegava de les seves vestimentes blanques i ostentoses i es quedava amb un fi vestit vermell per encarar la darrera part del concert. Ho va fer amb “El primer beso” —que forma part de la pel·lícula La vida és Verdi, en homenatge a l’emblemàtic cinema gracienc—, amb tot el cor, o la despitada “El golpe bajo”, que va compondre ara fa 10 anys però s'havia mantingut a un calaix fins ara. Va mostrar-hi també “Capitana”, que ja va publicar la tardor passada, i on, amb paraules de Pérez Cruz, la dona es desmunta des de la pena per després tornar a tenir ganes de viure i de ser. La dona sirena i cuidadora de les emocions, però també la dona que dirigeix, pensa i opina. “Soc sirena i capitana”, va clamar amb orgull, citant la lletra. I de nou, el discurs i la ideologia de fons van anar acompanyats d’un vestit emocional, catàrtic, amb piano, cordes, i el cor.
 
Per destensar, van convertir l’escenari en una festa de música, ball i autenticitat amb “Mechita”, amb un Monfort especialment exultant, i amb Roma i Albero, i també la viola d’Anna Aldomà i el violí d’Elena Rey —que van formar part de la gira del Vestida de nit (Universal, 2017)—. I també amb la cançó de Monfort, inclosa al disc Sílvia & Sobral, “L’amour prends ses droits”.
 
 
Però potser un dels moments més corprenedors del concert va ser precisament el final que ens tenien reservat. Amb l’escenari tenyit de vermell, la participació de totes les veus i instruments, i unes dinàmiques trepidants, i amb l’emoció al servei del missatge, van fer “Gallo rojo, gallo negro”: l’himne antifeixista de Chicho Sánchez Ferlosio, una cançó que fa més d’una dècada que Pérez Cruz va enregistrar, i que ara recuperava amb una nova vida, però també amb un nou sentit, enmig de l’ascens del feixisme i l’extrema dreta que s’està vivint arreu. I l'audiència va emmudir, mentre esclafia en aplaudiments. Per al bis, i fent cantar al públic, va deixar “Mañana”, del Farsa (género imposible) (Universal, 2020).
 
Aquest nou directe de Pérez Cruz suposa un pas més endavant en qüestions de posada en escena i concepte, alhora que una mena de passeig per la memòria d’aquests anys, per fites i aprenentatges. Un espectacle total on, el que ha anat experimentant en les darreres gires i treballs, cristal·litza i culmina. L’havíem vist treballar el moviment i l’escenografia en l’espectacle teatralitzat de Género imposible, i el concepte i els canvis de vestuari a Toda la vida, un día (Universal, 2023), on també la vam veure en la seva faceta com a directora de coral. Però és en aquest nou xou on tot sembla casar, amb naturalitat, al servei de la música, i alhora d’un missatge que transcendeix, i uneix, emoció i reivindicació.  
 
Una Pérez Cruz directora de cor i orquestra. Una Pérez Cruz propera i emocional. Una Pérez Cruz que domina amb la veu i el moviment. Que es mou en una posada en escena que només necessita de llum, fums, i canvis de vestuari per transportar-nos a l'abisal i a l’abisme. Una Pérez Cruz també més compromesa. Un espectacle catàrtic i trepidant. Oral_Abisal es presenta com un disc dual, però en el directe va semblar ser un tot, un tot complex i polièdric, ben lligat.