La cantant i directora d’art Elisabet Alor (Tribade, Ketekalles) debuta en solitari com a Sombra Alor amb talent i esperit de protesta a Lazzy Sessions Vol. 1 (Music Bus, 2025). Avui, presenta aquest primer treball a l'Auditori Barradas (L'Hospitalet de Llobregat), en el marc del festival BarnaSants.



Abans de fer carrera en solitari has militat als grups Tribade (2017-2019) i Ketekalles (2016-2024). Quin és el llegat de la teva trajectòria?
Tribade i Ketekalles són projectes 99% creats per dones independents i fortes, i crec que agafaran més importància amb el temps. Va ser una experiència molt enriquidora per confrontar el masclisme dels escenaris. Gràcies a la credibilitat del nostre discurs d’autores els festivals es van veure obligats a tenir una quota femenina. A més, també es va qüestionar la síndrome de la impostora, sobretot des de les mateixa dones i gèneres no binaris. Vam aconseguir acompanyar una generació aclaparada amb moltíssima feina interna de gènere.
 
Has patit violència de gènere quan has actuat als escenaris?
He viscut violència de gènere en l’àmbit relacional, i per això he pogut aportar tant al món de l’empoderament femení. Per contra, no n’he patit en el món musical i sento que la situació sociopolítica m’ha permès transformar un tabú.


Has realitzat tres gires internacionals. Quins són els millors records?
Tots els països del món són interessants. Destacaria el públic apassionat argentí i xilè, i em van impactar molt els colors i la gent de Mèxic, el Brasil i Colòmbia. Tot i això, prefereixo viatjar per Europa perquè són més hospitalaris amb els artistes, i els encanta la rumba! M’agrada molt viatjar i voldria visitar països del continent africà o asiàtic.

El hip-hop era molt present als teus inicis, però a Lazzy Sessions fas versions de Manu Chao, Oques Grasses i Estrella Morente. Per què?
El hip-hop és un estil de reivindicació i queixa. Va ser una manera d’iniciar-me en la composició i, sincerament, com més gran soc menys ganes tinc de queixar-me. Vaig a la recerca de la cançó que perdura, perquè el cant m’obre nous espais constructius i propositius.
 
A l’autoretrat “Elisabet” dius ‘la serra de Montserrat és ara lila’. Per què?
Vinc d’una família molt catalana. La meva mare i la meva àvia es diuen Montserrat. Reivindico tant com puc la meva cultura i el meu paisatge.