Tot contradient l’hivern, Marc Parrot presenta el seu tretzè disc, El frec i la bala (U98 Music, 2026), signat amb el Quartet Brossa. Amb el repte de començar una aventura oberta a l’atzar, el cantautor barceloní fa un viatge ric i minuciós per extrems sonors en un treball conceptual inspirat en la poesia de Joan Vinyoli i Manel Forcano. 




El títol del nou àlbum, 'El frec i la bala', planteja una dualitat semblant a la teva anterior referència, 'Els fets i l’atzar' (U98 Music, 2022). Hi ha una similitud conceptual entre els dos discos?
Són títols que fan referència a aspectes diferents en cada cas. Quan vaig presentar Els fets i l’atzar, ara fa tres anys, el títol es referia al moment en què em sentia en aquell moment, més contemplatiu. Llavors em referia a deixar que passessin els fets i a no intentar interferir en el que no depenia de mi mateix. En canvi, el nou disc fa una referència directa al que som el Quartet Brossa i jo, i als papers que ens hem atorgat cadascú en aquest projecte.

Quins són els rols que heu assumit Marc Parrot, per una banda, i el Quartet Brossa per l’altra?
El Quartet Brossa és el frec, per la corda fregada dels seus instruments, perquè fan ressonar les sensibilitats del món del tacte, que és més corpori. I en el meu cas, soc la bala que, més enllà de la connotació agressiva que pugui tenir en el sentit de tocar i ferir, pot remoure i encertar un element precís que té a veure amb l’eloqüència del llenguatge a través de la paraula. La unió dels dos conceptes ens va dur a engegar el projecte i a titular-lo El frec i la bala.
 

A la cançó “El frec”, cantes: ‘Ressonem, que som instruments de fibra, corda i pell’. Com has treballat la veu per aconseguir aquest contrast tan expressiu entre una veu nua i exposada i la gran força de la instrumentació?
Jo he procurat ser més assertiu en les lletres,i el Quartet Brossa ha vestit les cançons de manera més visceral i més poètica. Un quartet és un conjunt indomable, que té una expressivitat molt exagerada. En aquest sentit, bona part de la feina de producció ha estat domesticar la seva potència. Hem buscat un equilibri entre la meva expressió, que ve d’una mirada interior i que, per tant, no és expansiva ni es projecta físicament, i el quartet de corda, que són quatre veus més, cadascuna amb els seus harmònics i amb la seva pròpia expressió.

Trobar aquest encaix ha estat complicat?
Sí, perquè ha requerit molt d’esforç, tant des del punt de vista interpretatiu com també de control del timbre dels instruments. La combinació és tot un contrast, perquè hem partit d’un encontre estètic una mica xocant. Però, un cop treballat, el resultat és la bomba [Riu]! Ha sigut realment un treball de grup.


Com ho has fet per fer dialogar les teves cançons amb els poemes de Joan Vinyoli i Manel Forcano que heu musicat?
El disc és molt variat estilísticament, però sempre hi ha la veritat de la lletra en el punt de partida d’una cançó. Si la lletra no expressa veritat, no funciona. Hem triat poemes que ens ressonaven. Quan em vaig plantejar adaptar poemes vaig recórrer als que havia llegit i algun que havia compartit, com “Vincles”, de Joan Vinyoli. I, per la seva banda, el violinista del Quartet Brossa, Aleix Puig, va proposar “La carts” de Manel Forcano i altres que treballarem en un futur.

Com heu afrontat aquestes musicacions poètiques?
Musicar un poema sense alterar-lo és molt complicat, i no tots es poden adaptar com una cançó. Imposar una música a un poema és una aposta que s’ha de fer amb molt de respecte, i és important retirar-se en el moment adequat, quan veig que ja no hi estic aportant res i que cadascú s’hi podria imaginar una música millor.

El disc proposa un viatge per estats d’ànim i actituds contrastades, amb el punt comú d’un vitalisme declinat en mil matisos. Quin és el fil conductor?
El disc parla sobretot de finals. La cançó “La casa del pare”, per exemple, va de quan amb la mort del pare es perd la casa familiar i també una part de tu. I la frontissa és a la penúltima peça, “Vincles”, que comença amb un reconeixement intens a una vida bona i viscuda. M’agrada la idea d’escoltar-lo com un disc vital, perquè parla de relacions viscudes profundament, i també dels finals, que són un aprenentatge per a un nou principi. Fer cançons, en el meu cas, és sublimar un sentiment, entendre’l i acceptar-lo. Després, els altres quan l’escolten s’hi poden reconèixer i gaudir-ne.


La majoria de cançons s’adrecen a un tu i en totes es construeix un nosaltres, fet de tu i jo. Què implica aquest sentiment?
Crec que a través de les relacions entenem molt més com som, com sentim i què ens emociona. En general, les relacions més intenses són entre dues persones. Fins i tot quan expliquem la història de Casagemes també li parlem de tu, tot i que hi ha una mirada crítica i castigadora cap al personatge.

El 26 de març presenteu el disc a L’Auditori de Barcelona, dins del cicle BarnaSants. Què ha d’esperar el públic que vagi a escoltar-vos?
L’espectacle tindrà una posada a escena pactada i treballada, amb un disseny de llums i un vestuari que faran que puguem repassar les cançons de manera visualment atractiva i bonica. A més, la posada a escena ens permetrà fer-ne una lectura més musical, amb tot el que implica, i també revisitar algunes cançons antigues.