Amb una desena de discos d’estudi, mil i una experiències i un mural impactant que rep els visitants a la seva població de Montcada  i Reixac des de la C-17, La Pegatina és la banda més internacional del pop festiu català. El novè àlbum, Fuegos del barrio (Calaverita Records / Música Global, 2026), representa un sentit retorn a les arrels, a l’essència dels carrers i a la fusió rumbera sense complexos. En parlem amb el vocalista, Adrià Salas.



Després del període de descans que us vau prendre l’any passat, enguany torneu als escenaris amb 'Fuegos del barrio'. Amb quin esperit renovat es presenta La Pegatina?
La idea de l’aturada va ser no veure’ns durant tot un any i citar-nos de nou al local d’assaig l’1 de setembre amb la idea d’escoltar quines propostes hi havia sobre la taula, si algú havia pensat algun tema o si ens posàvem de nou a compondre junts. Jo vaig aprofitar el temps per fer un disc en solitari, però al juliol em vaig inspirar i ja vaig preparar unes quinze idees de cançons per compartir amb els companys quan ens tornéssim a veure. Després de quedar, vam començar a treballar-les tots plegats i en vam incloure de noves. De totes les propostes que van sorgir, vam portar una vintena de temes a l’estudi. I, allà, amb el productor, vam fer la tria de els dotze que han acabat formant el nou disc.

En aquest treball heu anunciat una tornada als vostres orígens. Què heu redescobert al fer retrospectiva i tornar-vos a posar a la pell d’aquell grup de joves que, enduts per la passió per la música, va formar La Pegatina fa més de dues dècades?
El més important són les ganes de fer cançons per portar-les a l’escenari pensant en el directe. No hem buscat una sonoritat que ens pugui fer sonar a les ràdios, perquè les emissores ja no estan per la nostra música. Volíem recuperar l’esperit més cru i més punk que ens connecta amb la gent als concerts, i per això hem treballar amb el productor Camilo Lara, creador de l’Instituto Mexicano del Sonido. El nostre objectiu és divertir-nos i tornar a fer cançons més rumberes i ballables, tal com fèiem als nostres inicis. Hem fugit d’explicar històries personals a través dels temes, i hem volgut fer-les més grupals.


'Fuegos del barrio' és la reivindicació per compartir la vida de barri al carrer. Com de connectats esteu amb els vostres orígens?
El cantant Rubén Sierra i el percussionista Ovidi Díaz han seguit vivint a Montcada, però jo darrerament havia estat desconnectat, perquè vivia a Barcelona. Ara he tornat i la reconnexió ha estat genial! M’he retrobat amb gent que feia deu o quinze anys que no veia, he tornat a apreciar les petites coses del dia a dia, com anar al mercat a comprar i coincidir amb amics i coneguts... No té preu saber que hi ha una xarxa veïnal en la qual pots confiar i que et fa sentir a prop de la família. A Barcelona això és impossible i, com a grup, ho volíem recuperar. La nostra música no seria tal com és si no vinguéssim d’on venim; després de viatjar pel món teníem ganes de tornar a casa nostra.

Quin significat té la paraula ‘barri’ per a vosaltres?
El títol del disc, Fuegos del barrio, és una referència social al nostre arrelament, que parla del nostre entorn, cultura i educació. El lloc on ens hem criat i la gent amb qui hem crescut i ens hem unit.


Tal com canteu a “De lado a lado”, per molt que es voli alt i lluny, sempre acabeu tornant a casa, al vostre barri. Aquesta cançó, i aquest disc en general, és la vostra manera de fer efectiva la dita de ‘Roda el món i torna al Born’?
Exacte, tot i que tornem al nostre barri [Riu]. Com a l’Odissea, en què Ulisses, després del viatge de l’heroi i de viure mil aventures, torna a casa sentint-se una persona nova, nosaltres també teníem ganes de tornar. Ara, al cap de 23 anys d’haver fet la volta al món portant la nostra música arreu, ha estat el moment de reconnectar amb Montcada. Tot i això, és una relació diferent de quan érem uns xavals de 19 o 20 anys. Ha arribat el moment de tornar a tocar terra ferma, després d’haver passat molt de temps volant alt.

 

HEREUS DEL MESTISSATGE

En aquest disc també aprofiteu per explicar com, a través del projecte, heu viatjat arreu del món. Com us ha influenciat el fet descobrir altres països i cultures diferents?
Les gires que hem fet al llarg de vint anys arreu del món ens han influenciat en la manera de veure i de llegir la societat que ens envolta. Totes aquestes experiències estan plasmades i han quedat reflectides en les nostres cançons i també en la nostra sonoritat. Les nostres cançons són un fusió de moltes coses.


La fusió de La Pegatina ha permès fer del mestissatge una de les vostres principals senyes d’identitat. Què diríeu als que pensen que aquest format ja està passat de moda?
Les modes sempre tornen. La passió per la rumba i els ritmes llatins, per exemple, sempre va i ve, tot i que potser amb altres noms i etiquetes. D’alguna manera, són estils que es mantenen latents. Per contra, la finalitat de les ràdios i els mitjans és vendre i tenir publicitat; que la gent escolti el mateix que està sonant arreu del món. D’aquesta manera sempre es tendeix a tirar més cap a la cultura anglosaxona que no pas cap a la música de casa nostra. Catalunya és molt més del que sona a la ràdio, i té molta varietat musical. Jo no tinc la percepció que la gent renegui del mestissatge i no entengui el que fem. Tot i això, a vegades, hi ha la impressió errònia que a l’època en què vam nàixer, quan la fusió d’estils estava de moda, només existien uns grups concrets, quan en realitat sempre hi ha hagut molta diversitat a l’escena. El fet que part d’aquests conjunts portessin trompetes i aquest fos un so diferencial en comparació amb la resta de l’Estat espanyol, no vol dir que s’hagin d’estigmatitzar les seccions de vents.

Al tema “Siempre nos tienes aquí” feu palès que la música és per sempre. Creus les cançons de La Pegatina són intemporals i continuaran sonant amb el pas dels anys?
Espero que sí! Hi ha cançons de La Pegatina que s’han convertit en himnes festius, com per exemple “Mari Carmen”, que sempre acaba sonant a la majoria de festes majors del nostre país. M’agradaria pensar que, quan nosaltres ja no hi siguem, les nostres encara seguiran sonant.