La vida del raper Rodín Kaufmann no ha estat gens convencional. Va créixer a Egipte i al Líban convivint amb les armes i el narcotràfic, fins que a Marsella va retrobar les arrels provençals i la lluita occitanista. El segon disc, Sang de purpurina (autoeditat, 2026), aborda les seves identitats, canta tot el que no havia pogut dir fins ara i consolida el català en el repertori. Aquest nou treball el descobrirà en directe aquest dissabte 9 de maig al Club Sauvage en el marc del festival Empremtes.



La primera part del teu nou projecte, titulat 'Pereu', ja es pot escoltar al disc 'Sang de purpurina'. Quin és l’origen del títol d’aquest disc que cantes en català i occità?
És una frase de la cançó “Sí o sí”, que diu ‘De nin, jo tenia sang de purpurina’. Quan cercava rimes em va semblar un bon títol per a un disc que és una autobiografia. Hi xerro de la meva infància i de les històries que he viscut, però em va costar molt decidir si havia de tenir un to més formal o més poètic. Al final he incorporat la veu de Queralt Vidal entre cançó i cançó, una veu que va explicant als oients els meus records i descrivint-los les imatges que tinc al cap. La narració és una invitació per entrar a la meva història com si fos un conte.

Una imatge recurrent del disc és el desert. Per què?
Tinc el record molt viu de quan de petit vaig viure a Egipte. Al final del meu carrer començava el desert. Hi he tornat anys després però ara tot és molt diferent, perquè s’hi ha construït molt. Recordo molt que hi havia caps de setmana que fèiem passejades en cavall pel desert amb el meu pare. Ens trobàvem amb la gent que hi vivia, homes de poques paraules que compartien el paisatge en silenci. Crec que això em va marcar la vida, perquè d’adult soc una persona més aviat silenciosa. M’agrada més escriure que xerrar.

També parles molt de llum, i una de les peces es diu “Lutz”.
Sí, aquesta cançó diu que vaig cap a la llum com una manera d’explicar que vull sentir-me bé i tancar un capítol. M’agrada que les lletres puguin tenir diversos significats. I, en el cas de “Lutz”, aprofito unes bases instrumentals que vaig fer l’any 2001 i, per primera vegada, hi he samplejat una cornamusa provençal. A més, a la lletra també hi ha referències egípcies, com per exemple a Nut, la deessa de la nit. A moltes de les cançons convoco imatges antigues i figures que formen part del meu panteó personal.



“Sí o sí”, una de les cançons en català, també té moltes lectures possibles. Quina història amaga la lletra?
En aquesta cançó vaig enfrontar-me al repte d’escriure directament en català, perquè fins ara només havia fet traduccions o adaptacions de l’occità. I també vaig assumir un objectiu més personal, fer una cançó d’amor dirigida a la meva parella, que és mallorquina, i escriure-la en la seva llengua.

“Enfant misteri” té referències a la poesia trobadoresca i també a figures de la Nova Cançó occitana. Són les teves principals influències a l’hora de fer cançons?
Sí, perquè els trobadors occitans estan al mateix nivell que les mitologies gregues o egípcies. M’agrada molt evocar llocs de dos mil anys d’antiguitat, però també cercar la categoria poètica dels trobadors, perquè és incomparable.

“Nina” és una altra cançó en català, en aquest cas adaptada de l’original occitana, on cantes el que fins ara no havies pogut dir. Quins secrets amaga aquesta lletra?
Hi ha coses que he entès a poc a poc, perquè cadascú ha de fer la seva teràpia. He viscut la violència a casa i en un entorn que ara m’adono que no era gens bo, però escriure la meva biografia em va bé. La lletra parla de la situació i va sorgir de les xerrades que feia als instituts de Marsella. Em vaig adonar que el meu missatge era bo per als adolescents que passaven pel mateix i no sabien com explicar-ho.



Les cançons són una manera de fer les paus amb tu mateix?
Són una manera de pensar sobre la meva vida, perquè vaig créixer en l’entorn de la droga. Vist de manera retrospectiva, el meu pare i els seus amics eren narcotraficants i jo ho vaig viure amb una normalitat que en realitat no era gaire saludable. Vaig entendre que hi havia certs temes sobre els quals no havia de xerrar, perquè quan tenia 12 o 13 anys tothom del meu voltant tenia fusells AK-47. Vaig viure dos anys al Líban i tots els meus companys tenien armes. Si m’hi hagués quedat segurament no hauria acabat bé, com el meu pare, que va anar a la presó i va morir. Ara en parlo i ho comparteixo, però no ho jutjo. Tinc un passat dur, però també és part de mi i no vull tenir vergonya de res.

I com vas anar a parar a Marsella i et vas incorporar al grup de polifonia tradicional Lo Còr de la Plana?
Quan els meus pares es van separar, vaig anar amb la mare a viure a Marsella. Aleshores era com un gos maltractat, però vaig tenir la sort de trobar un grup de gent amb qui vaig començar a fer coses positives, a més d’identificar-me amb la cultura occitana, que era la llengua del meu avi i tenia connotacions anticolonialistes que als meus 20 anys em van anar molt bé.

Precisament la teva lluita occitanista és molt present a cançons com “Epifania” i “Lenga tuada”.
Sí, “Epifania” té sàmplers de la Nova Cançó occitana i és un reconeixement als meus referents. A “Lengua tuada” hi participa el bateria de Tame Impala, Julien Barbagallo, que es va animar a cantar en occità, i la meva germana també hi canta i hi toca esquelles provençals.