Evan Dedes (veu i guitarra), Jordina Gavaldà (bateria), Naïm Lufti (baix), Álvaro López (guitarra) i Eloi Genebat (teclats) són Sodi. La seva proposta va ser reconeguda al Sona9 2025 amb el Premi Joventut i el Premi Verkami per votació popular. Ara apareix el seu primer disc, Havia de ser així (Rambla Discos, 2026), un recull d’onze cançons que defineixen el moment vital de la banda. N’hem parlat amb el cantant Evan Dedes.

Presenta’ns els disc.
Havia de ser així és un disc d’onze cançons. És el nostre primer disc i ha estat tot un repte per a nosaltres. Teníem clar que havíem d’aprofitar l’embranzida del Sona9 i teníem ganes de treure música aviat. A més, publicar el disc ara ens permet començar amb plenitud la gira d’estiu. Primer vam fer feina al local d’assaig amb el Nacho Pascual, el productor. La majoria de cançons ja les havíem tocat en directe i, simplement, volíem transposar al disc tota l’energia de les actuacions. Vam haver de fer una mica de feina de neteja, de saber on eren els punts forts de cada tema, escurçar algunes parts, mirar les estructures…



Com va anar a l’estudi?
Va anar molt rodadet, perquè nosaltres estudiem i treballem i tenim unes vides una mica complexes per encabir-hi els horaris. Vam entrar a l'estudi, i vam gravar alhora bateria i baix, o sigui, la base. És un disc fet a l'antiga, no hi ha res que soni que no haguem tocat nosaltres amb un instrument. Un dels reptes era trobar el nostre propi so i que fos identificable. Penso que ho hem aconseguit i el disc té una identitat pròpia.

Abans que no ho facin altres, t'atreveixes a posar nom a aquesta identitat, a definir la música amb una etiqueta?
Abans, nosaltres utilitzàvem molt l'etiqueta 'poc-rock'. Perquè és un rock, però tampoc no gaire, i perquè tenim influències pop. També podem dir que és rock català de tota la vida, passat per la nostra manera de veure la música. Qualsevol estil, quan el passes per cinc persones diverses, dona un resultat diferent, perquè cadascú té les seves influències. Penso que és molt xulo que cadascú de nosaltres begui d'unes influències rock diferents i que ho posem en comú.


I a nivell discursiu, què diuen les lletres?
Els compositors som jo i el Naïm Lutfi, que és el baixista. Componem tots dos, escrivim tots dos, i és xulo perquè compartim els processos creatius i ens ajudem l’un a l’altre. Fem lletres molt relacionades amb la nostra vida, amb l'etapa de la universitat i de la joventut. Parlem de temàtiques costumistes, com pot ser sortir de festa o les relacions de parella. Tot i això, em sembla que són unes lletres prou madures, que tenim un discurs prou forjat. Hi ha cançons com “El sofà”, que tanca el disc, que és molt poètica i parla de coses com la vellesa. La vam posar al final de l'àlbum perquè se sortia una mica de tota la resta. És una mirada a l’horitzó i tanca el disc d'una manera molt bonica.

Més enllà de les cançons, què hi ha del Sona9 en aquest disc?
Amb el Sona9, vam aprendre a construir la identitat del grup. A apostar i a confiar en nosaltres mateixos i en el projecte que teníem. Diria que aquest disc no s'hauria fet igual si no haguéssim passat pel Sona9. Hem fet les cançons en directe i hem anat guanyant contundència. Amb el públic ens passa una cosa molt xula, que és que ens retroalimentem i establim un diàleg molt guai que enganxa molt la gent. Fins que no vam fer aquestes actuacions i vam veure que la gent ho rebia tant bé, no ens ho podíem imaginar.


Per tant, vosaltres sou diferents dels de fa un any. En què heu canviat?
Som els mateixos, però a la nostra edat, les coses canvien molt ràpid i tots anem evolucionant d'alguna manera o altra. Sí que hem canviat molt la manera de funcionar internament, la manera de preparar els directes, la qualitat dels assajos, i els aspectes d'organització del grup. Ser al Sona9 fa que t'hagis d'organitzar per moltes coses. Sento que ara mateix el grup és molt més professional i que, a base de tenir problemes i haver-los de solucionar, hem adquirit un munt de coneixements.

La nota de premsa del disc diu que Sodi és la banda que el rock català necessitava. Com ho viviu?
No ho sabia, però potser és cert. Jo crec que és xulo que es faci rock d'aquesta manera, i s'està creant una escena que fa que ens sentim molt acompanyats. Nosaltres fem rock perquè és el que hem mamat des de petits, i és el que sempre hem escoltat a casa. Ens surt així, fer les cançons. Alguns dels nostres referents són Els Pets, Lax’n’Busto… I també penso que som la banda de rock que l'escena necessita perquè som de Tarragona i és una cosa que s'ha de reivindicar. Sento que fa molt de temps que no hi ha un grup del Tarragonès que sobresurti i aquí hi ha molt talent per descobrir.