'Amb la fi al davant' arriba cinc anys després de 'Naïf, potser' (BCore Disc, 2021). Fins ara, mai no havíeu deixat passar tant de temps entre un disc i un altre. Què ha passat entremig?
Marcel Pujols (Cantant i baixista): Ens ho hem pres d’una altra manera. Els dos discos anteriors havien sortit molt seguits, perquè havíem agafat un ritme molt constant. Després va ser com si la vida ens hagués passat per sobre, però no en el mal sentit, sinó que vam voler dedicar-nos a altres facetes, sabent que la música sempre la tindríem al costat, com un coixí, i que quan trobéssim el moment ja hi tornaríem. Mai no hem deixat d’assajar ni de fer concerts, però tampoc no hem tingut pressa per gravar un disc. L’hem cuit a foc lent.
Aquesta actitud, la de no tenir pressa, contrasta amb les dinàmiques actuals d’una indústria musical frenètica que constantment requereix novetats.
M.P: Per a nosaltres, l’èxit és continuar fent música. Ens interessa tenir alguna cosa a dir, i ganes de dir-ho. Si féssim les coses perquè les hem de fer, o per adaptar-nos a uns ritmes determinats, això ja s’hauria acabat faria temps. Preferim anar més a poc a poc i seguir el nostre propi ritme.
Claudi Dosta (Guitarra): El procés de fer música té molt a veure amb la química i amb la comunió que establim entre nosaltres. I això és més una experiència física i fins i tot mística, que no pas un negoci.
Les noves tretze cançons són fruit de tot aquest procés? Quan les heu compost?
M.P: La música l’hem fet molt a poc a poc. Les lletres, en canvi, les hem escrit durant el tram final. El missatge és fruit de l’avui però la música també representa molt bé el punt en què ens trobem, perquè ens ha acompanyat durant els últims quatre o cinc anys. Hi hem anat donant voltes, però sense trencar-nos-hi el cap. Ens agrada escoltar les músiques a mesura que les anem component. Power Burkas som més oients que no pas músics.
Per tant, la música va abans que la lletra. Sempre ha estat així?
M.P: Jo sempre havia intentat que no fos així, i que la part lírica anés acompanyada de la musical. Però finalment he acabat adonant-me que les lletres em surten d’una altra manera. Fins que no he sentit la pressió d’haver de tenir el text per acabar les cançons, no m’ha sortit donar el cop de puny final. A més, en aquest quart àlbum, per primer cop, també hi ha dues lletres del bateria Martí Ferrer, “Sembla que plourà” i “No em venguis res”, que són les que d’alguna manera van encendre la metxa del disc.
C.D: En el meu cas, les cançons són una postal del que ha estat el bloc de temps compartit amb un grup de col·legues que s’anomena Power Burkas. Són conseqüència de la nostra energia conjunta, i no aborden grans temes sinó situacions quotidianes.
Precisament, heu definit les lletres del disc com a costumistes. Però, a la vegada, a la majoria s’hi entreveu una mirada crítica cap al món contemporani. D’on surten les idees?
M.P: Les cançons ens surten des de la visceralitat i van sobre el que veiem en el nostre dia a dia. Des de la demolició del mercat municipal, fins als bars que freqüentem o el que mengem. És un disc costumista, però flipat. Seguim sent naïfs, però alhora ens preguntem cap on anem; si ens hem enfilat al carro del col·lapse imminent, o bé ens en podem distanciar i veure-ho tot des de fora.
La sensació de col·lapse es pot copsar al mateix títol del disc, però tot i així la música continua tenint un fort component vitalista. Com es fa, per no caure en el fatalisme, davant un panorama social tan complex com el present?
M.P: Crec que mirant-lo i intentant interactuar-hi. La ràbia i la confrontació hi han de ser i hi són, però també tenim el punt gairebé ingenu d’anar a conèixer l’altra part. Ens agrada descobrir realitats que queden lluny de la nostra i trobar-nos-hi retratats, tot i no formar-ne part. Ens agrada estar connectats amb el carrer i amb la gent. I és que, malgrat les circumstàncies actuals, el món segueix sent un lloc estimulant. Si busquem bé, encara ens hi podem distreure, això encara no ho hem perdut.
A la peça “L’escudellòmetre” heu musicat un monòleg teatral de Santiago Rusiñol. Com encaixa un escriptor de l’era modernista dins l’univers de Power Burkas?
M.P: Va ser per una casualitat, perquè hi vaig anar a parar mentre llegia un llibre de cuina. Vaig connectar molt amb el llenguatge de Rusiñol i amb la seva voluntat de canviar el món des d’un lloc utòpic, i em vaig adonar que en el seu text hi havia una cançó. Trobo que el més bonic de fer música és aquesta mena de coincidències imprevistes, el fet de no decidir què sortirà a les lletres sinó anar creant el relat sobre la marxa a partir de les imatges.
Teniu una agenda de concerts força atapeïda de cara als pròxims mesos. Com l’afronteu?
M.P: Amb calma, serenor i bon humor. Tocarem les cançons noves. Esperem que totes puguin sonar en directe en algun moment, però ens agrada fer concerts curts i molt intensos. Per tant, sempre n’hi haurà alguna que quedarà fora.
.gif)
