Just ara fa cinquanta anys, l’11 de juny de 1976, Wood va actuar per primer cop a Barcelona. En aquella ocasió, el guitarrista britànic va trepitjar la sorra de la plaça de toros Monumental amb The Rolling Stones per oferir un dels concerts de la gira europea de presentació del disc que acabaven de publicar Black & Blue (Rolling Stones Records, 1976). Mesos abans, el músic havia participat a les sessions de gravació de l’àlbum, juntament amb guitarristes com Harvey Mandel i Wayne Perkins. Mick Taylor havia abandonat sobtadament el vaixell, i Mick Jagger, Keith Richards i companyia estaven aprofitant l’ocasió per buscar un substitut.
El cert és que Wood va encaixar a la perfecció. No només va aparèixer a la fotografia de coberta del vinil, sinó que va acompanyar la banda en els concerts posteriors. Això sí, com a músic llogat; el londinenc no va ser un ‘rolling stone’ oficial fins l’any 1990. Keith Richards sempre ha afirmat que amb Ronnie Wood pot desenvolupar allò que descriu com l’“antic art de teixir” (weaving), en què els instruments interactuen en comptes d’ocupar espais.
Però abans de formar part del grup de rock’n’roll més important del planeta, Wood ja s’havia enrolat en algunes de les bandes de rhythmn’n’blues angleses més importants. El 1967 va formar part com a baixista del Jeff Beck Group, on també hi prestava la veu un cantant escocès anomenat Rod Stewart. Però el 1969, Wood i el seu gran amic Stewart van decidir incorporar-se als Small Faces, que van acabar batejant-se simplement com a Faces. Amb els Faces, Wood no només va afegir la seva guitarra a temes eterns com “Stay With Me” o “Ooh La La”, sinó que va ser-ne el compositor. De la relació entre Wood i Stewart, amb qui a més de compartir tall de cabell es professen admiració mútua, n'han quedat proves com l’excel·lent acústic Unplugged…and Seated (Warner, 1993).
El caràcter obert i extravertit de Ronnie Wood li va fer valer-se l’amistat de Jagger i Richards, que van col·laborar en el seu primer àlbum en solitari, l’estimable I've Got My Own Album to Do (Warner, 1974). A canvi, Wood va ajudar al cantant dels Stones a escriure un dels grans èxits de la banda, “It’s Only Rock’n’Roll (But I Like It)”. No seria el darrer; el guitarrista va publicar treballs com Now Look (Warner, 1975) o Gimme Some Neck (Columbia, 1979), el darrer dels quals va sortir a defensar en directe amb The New Barbarians, una autèntica superbanda formada per Keith Richards (guitarra), Stanley Clarke (baix), Ian McLagan (teclats), Bobby Keys (saxo) i Zigaboo Modeliste (percussió).
Apassionat de la pintura, Wood també exposa –i ven– en galeries bona part de les seves obres, que inclouen recreacions artístiques dels repertoris de cadascun dels concerts on participa. La seva afició per l’art el va dur a comprar-se el 2013 un pis a l’Eixample barceloní, ben a prop de l’obra arquitectònica gaudiniana, després de residir durant diverses temporades a una suite de l’hotel Ritz.
Wood i companyia oferiran en el seu concert a la sala Razzmatazz una bona mostra de cançons de la seva llarga trajectòria. Està previst que interpreti temes dels Stones i dels Faces, així com clàssics del soul, del blues… i “Seven Days”, una curiosa composició de Bob Dylan de l’any 1976, que el de Duluth va oferir a Eric Clapton, però que finalment Wood va incorporar a Gimme Some Neck (1979).
Ja han passat cinquanta anys, però el guitarrista encara recorda aquella nit a la Monumental de 1976. Ho va fer, almenys, en una entrevista a l’edició nord-americana de la revista Rolling Stone l’any 1994, divuit anys més tard: “Ho recordo tot. […] Recordo Barcelona, on vam tocar a la plaça de braus, amb la pols vermella aixecant-se i tota la gent…”. Hi ha qui diu que, aquella mateixa nit, després de tocar “Happy”, Keith Richards va somriure per primer cop des de la mort del seu fill Tara. Barcelona té molt poder.
Ronnie Wood i Mick Jagger, l’11 de juny de 1976 a la plaça de toros Monumental de Barcelona Foto: Francesc Fàbregas
.png)
.jpg)
