La vigília de l’11 de setembre del 2026 en què Sant Boi, de la mà del festival Altaveu, va commemorar la primera diada deu mesos després de la mort de Franco, també va tenir, com fa 50 anys, dos epicentres. El 1976, Sant Boi va ser el nucli de la Diada perquè a última hora es va decidir no celebrar-la a la Ciutadella de Barcelona: el Govern Civil havia tombat l’autorització de manifestar-se a la capital per por d’un desbordament massiu. Les estructures franquistes no estaven ni molt menys desmantellades i un grup d’ultradretans va intentar provocar aldarulls, finalment impedits per la policia.

Ahir, mentre es feia fosc al Baix Llobregat, els Mossos blindaven el Fossar de les Moreres perquè manifestants d’esquerres sortien a barrar el pas als representants de la formació ultradretana Aliança Catalana. Faltaven poques hores perquè comencés un concert amb un cartell estratègic, que comptava amb artistes d’orígens, identitats sexuals i de gènere, usos de les llengües, prioritats discursives i influències musicals variades. Unes premisses expressives que diuen amb quina mà l’organització del concert i els artistes recullien el testimoni dels seus predecessors i les seves reivindicacions en aquesta efemèride indestriablement política i festiva.

El centre de la plaça de Sant Boi l’omplia majoritàriament un públic que rondava la vintena. Minuts abans de començar, dos voluntaris repartien senyeres de cartolina plegades, que després el públic no alçaria mai en cor. Des dels bancs del voltant hi participaven, assegudes, persones que, per edat, podrien haver estat en aquesta mateixa plaça fa mig segle. En un extrem, un punt lila contra les violències arborava una estelada feta amb els colors LGTBIQ+. Els temps no són els mateixos, però les cruïlles on tot es juga es recomponen, amb inquietant insistència.

Va arrencar el concert amb la plaça de l’Ajuntament a vessar, sense cadires. Primer un tall de vídeo històric d’un artista amb qui s’afiliava la persona que pujava en directe a l’escenari per cantar-ne una cançó, i després una peça o fragments de peces pròpies. L’estructura es repetiria fins al final amb cada nom del cartell, amb una notòria excepció, Naim SK, que és justament, i no és cap detall, l'únic nom racialitzat del cartell. Cadascú s’instal·lava així en una petita geografia sentimental i política, en què l’absència de branca on entroncar-se deia molt. I amb el discurs passava el mateix: amb poques frases o amb el silenci cadascú se situava en un dia com aquest.
 

Amb Gavina.mp3 a l’escenari interpretant un fragment amb aires tecno de “Va com va”, d’Ovidi Montllor, seguit d’uns versos de “Qualsevol nit pot sortir el sol” (Sisa), desfilaven a la pantalla imatges d’arxiu de balcons amb senyeres i gent al carrer qui sap quin onze de setembre de la història. Discursos d’autoritats sense veu audible, fins a la irrupció, de nou, d’un tall audiovisual de Montllor amb “La fera ferotge”, que va passar el relleu a Pastora, que van cantar “Perquè vull”, amb la ràbia plena de desig que concentren les dues peces. Pastora es va acomiadar amb el tema propi “1+1=1.000”.
 

Va aparèixer llavors a la pantalla un enregistrament de Maria del Mar Bonet cantant “La dansa de la primavera” per passar el testimoni a Lluís Gavaldà i Joan-Pau Chaves, que van interpretar “Sonet” de Rosselló-Pòrcel musicat per la mateixa Bonet. Gavaldà i Chaves es van acomiadar amb un tema d’Els Pets, “Soroll”, i un prec perquè la música sigui “una arma de destrucció del feixisme”, amb una reivindicació d’uns “Països Catalans lliures, solidaris i acollidors”.
 

Unes paraules de Joan Manuel Serrat dient que la repressió va obligar la seva generació a trobar una identitat pròpia van anunciar la primera acceleració del concert, el primer gran canvi de ritme que aixecaria la plaça. Va sonar “Mediterráneo”, i les germanes Mushka i Greta entonaren a toc d’autotune “Ara que tinc vint anys”. I des dels seus esplendorosos vint anys, barrejant de nou les dues llengües i abraçant amb passió el reguetón i els seus codis, van interpretar “Señal de respeto”, amb la plaça sencera gravant, abans dels seus visques Catalunya, visca el Barça i fora Aliança Catalana, fora feixistes, i un coi final que va concentrar tota la revolta de qui es nega rotundament a acceptar com a futur un dels llegats més foscos d’una forma de nacionalisme català.
 

Un interval de Kitflus al piano acompanyant imatges projectades de Pau Riba va tornar a baixar les revolucions per deixar pas a “Coristes i numismàtics”, de Sisa, que David Carabén i Dani Vega (Mishima) van triar per entroncar-s’hi. Ells, però, van optar per interpretar “Una senyora progre d’una certa edat”, versió lliure i adaptada al context català de la gauche divine de “A Lady of a Certain Age”. Cadaqués, Eivissa, París, Costa Brava, Martini i Givenchy, per acabar amb el celebradíssim tema propi “Qui més estima”, que va tornar a fer vibrar la plaça. “Visca Sant Boi i l’onze de setembre”.
 

La segona commoció del concert, el segon artista capaç de fer botar la plaça en bloc, va tornar a venir de la força dels vint anys i la revolta contra la xenofòbia d’algú que, amb ascendència marroquina, conjura la violència verbal i conductual racista revisitant les cançons que han bressolat generacions i generacions de nens en llengua catalana. Renunciant a afiliar-se amb ningú, pixelant la pantalla, la plaça va corejar amb Naim SK 'el cargol ja no treu vi, l’ha matat un marroquí', 'patim, patam, patum, han matat el Patufet, ha sigut el Mohammed', 'plou i fa sol les bruixes ballen dembow', sense que calgués cap altre discurs que les cançons per situar-se i fer passar el missatge.
 

Després de l’explosió, va tornar la intimitat amb Els Amics de les Arts, que van escollir Lluís Llach per pujar a l’escenari a entonar a capella amb el públic “Si em dius adéu”, abans d’entonar “Cançó a Mahalta”. El grup va prendre llargament la paraula per reivindicar el poder fer les coses en català: “perquè això va de tenir llengua o no tenir-ne d’aquí a vint o trenta anys. Ningú ens vindrà a ajudar i només ens tindrem a nosaltres”. I van tancar l’actuació amb el sempre aclamat “Louisiana o els camps de cotó”, que explica la història d’algú que, des de l’estranger, transmet la llengua catalana a la filla.
 

Amb Núria Feliu en imatges a la pantalla, Kitflus es va asseure de nou al piano per acompanyar la veu d’ella a “Tot és gris”. Les imatges del directe es projectaven en blanc i negre, i Kitflus, xarnera claríssima entre el món enregistrat i el món de carn i ossos que ahir animava la plaça, els va fusionar tots dos per un moment.
 


Va tornar una Maria del Mar Bonet d’arxiu amb “La Balanguera”, que la felanitxera Maria Hein va triar per obrir la seva interpretació de “La dama de Mallorca” i d’“Alenar”, en una versió intimista amb ella, el piano i un focus circular.
 
I així es va donarpas virtualment al profeta del futur galàctic de la Nova Cançó, de la mà de Joan Garriga i Madjid Fahem, que van cantar “Els set cels” amb el sempitern acordió de La Troba, abans de disparar els cèlebres 'soc aquí però tu no em veus' d’ “Endevinalla”.
 

Ismael Serrano va ser l’encarregat de tancar el cicle amb una interpretació de “Paraules d’amor” (Serrat) i “Papá cuéntame otra vez”. I no va voler marxar de Sant Boi sense formular un desig que és la llavor d’aquest concert de la Diada cinquanta anys després: “es más necesario que nunca crear espacios para mirarnos los unos a los otros y entender que no estamos solos cuando soñamos en un mundo mejor”. Queda encara camí per recórrer perquè l’espai sigui encara més divers, però hi ha la llavor sembrada.
 

Sense cançó conjunta al final i amb un comiat abrupte, que aquesta trobada a Sant Boi cinquanta anys després d’emprendre un viatge serveixi per constatar que hi ha un destí realment comú en la diferència, que no la sacrifica, sinó que li fa espai. En la música i en la vida, que cap dels presents en aquest concert sabríem destriar.