Ahir no va ser el primer cop que el poeta i narrador Carles Rebassa (Palma, 1977) trepitjava un escenari de l'(a)phònica. Temps enllà ho havia fet acompanyant Toti Soler en l'espectacle Homenatge a Ovidi Montllo —basat en el disc Deu catalans i un rus (K Indústria Cultural, 2005), on apareixen poemes musicats de poetes socials com Pere Quart, Salvat-Papasseit o Vladimir Maiakovski. És curiós el lligam simbòlic amb l'obra presentada ara, ja que si aleshores s'evocava la petjada compromesa del cantautor alcoià Ovidi Montllor, ara el que s'hi respira és una Mallorca que es va enfonsant en la seva falla de classes, la dominant i la dominada. En tot cas,uns Països Catalans sempre presents i actius en l'imaginari compartit de Rebassa.  

També és un encert de l'(a)phònica (en coproducció amb Òmnium Pla de l'Estany -amb presència de la vicepresidenta Elena Subirà- i el suport de la biblioteca de Banyoles) programar tan a prop del dia de l'orgull LGTBIQ+ un autor ben afí, que compta amb els dos premis més importants de les lletres catalanes: el Carles Riba de poesia per Sons bruts (Edicions 62, 2018) i el Premi Sant Jordi 2026 de narrativa, amb Prometeu de mil maneres (Univers). Precisament d'aquesta última publicació versava la mena de lectura dramatitzada feta a dues veus al costat de l'actor osonenc Abel Reyes que va presentar l'obra en societat. L’espectacle se centra en mostrar en carn viva les diferències de classe entre un cambrer (Prometeu) i el seu jove amo (Carles), i la seva mare, alhora que juga a tenir una doble lectura lírica sobre el pas del temps i dels desitjos de canvi social. 
 
L'important del que hi ha a Prometeu de mil maneres és la riquesa dels llenguatge abocat en diversitat de gèneres literaris. I la gràcia de veure’l en directe a Banyoles -sense fer cap espòiler important del llibre-, sobre un escenari, és veure-hi traslladades diferents trames en diferents tons de veu i actituds interpretatives, des d'una veu narradora fins al crit reivindicatiu ('la puta mare pàtria', 'com un marieta qualsevol') dels que manen i els que no, del que es pot dir i el que no, passant per la reiteració de l'obcecació boja d'un encarregat, entre els propietaris i els cambrers peons, que tot i ser a l'últim graó també són objecte de diversos desitjos (des del sexual -'l'amor podrit del passat'- fins al de ser explotats).

La porció de realitat que retrata al voltant del món laboral dels personatges Prometeu i Carles és fruit d'haver investigat bé aquest món de bar des de dins. Un inventari acurat que tant pot recordar el de la cançó de Joan Miquel Oliver en una mudança (“Inventari”) com el del poemari underground d'Enric Casasses, De la nota del preu del sopar del mosso (un Casasses que també en va fer lectura presencial a l'(a)phònica de l'any 2017, gentilesa de la biblioteca de Banyoles). I finalment, veure-hi Prometeu des de diversos punts de vista, com aquell film d'Akira Kurosava, Rashomon (1950). I tot parlant del món de l'hosteleria a Mallorca, es parla de la llibertat que li queda a qualsevol persona en un món de fora que sembla absorvir qualsevol espurna de llibertat, assecant les fonts. Una colonització en tota regla pel turisme que impacta des de fa vint-i-cinc anys en la manera tradicional catalana de fer, per bé i per mal.

 

EL PREU DE LA LLIBERTAT DEL MOSSO KIKO VENENO

El figuerenc Kiko Veneno va aparèixer a l'escenari del Club Natació Banyoles amb la seva Banda del Retumbe, un septet de músics de gran qualitat [Anabel Pérez (teclats), Jimmy González (bateria), Willy Leal (cors i percussió), José Torres (guitarra), Álvaro Marabot (guitarra) i Juan Ramón Caramés (baix)], provant set de les cançons que va enregistrar fa un any a La Carbonería de Sevilla, fent una mena de Toquinho a La Fusa, però a la flamenca.

La referència no és cap sense sentit. Es vol deixar clar que la qualitat de les cançons presentades tenen l'aire d'esdevenir clàssics, sobretot en peces com "Olivia" i "Helicrisum", aquesta darrera estrenada la passada revetlla de Sant Joan com a senzill del que serà el seu proper àlbum d'estudi, Bronquio (Subterfuge Records). A diferència de l’exòtica "La rosa azul de Alejandría" del gadità Javier Ruibal, Kiko Veneno presenta amb “Helicrisum” una flor que es troba a les dunes de les platges properes. Una peça d'estiu, d'olor de mar, fent homenatge a la petita flor d'arena.

 
Veneno va anar presentant les noves cançons sabent bé que no eren les que el públic esperava i estimaria més, però amb l’humor andalus que el caracteritza es va posar l'audiència a la butxaca. Veneno té gràcia fins i tot quan percep interferències, posant d'excusa que uns alienígenes estan fent senyals i ells estan només per les cançons o quan diu que els músics estan asseguts igual que el públic sense ànim de dir que estan fluixots uns i altres, o quan va assegurar que al final del recital podrien acabar tots, músics i públic dins del 'llac', i va corregir ràpid, 'ui, no, estany, estany olímpic'.
 
Kiko Veneno està en esplèndida forma als seus 74 anys. I ahir el vam escoltar amb tota l'ànima cantant les noves peces "Guitarrica" i la satírica "Psicólogo de perros" (al qual recorre perquè és més barat). I malgrat que recorda de vegades Quimi Portet, Veneno assegura a la lletra "Soy un clásico" que ell no és pas 'galáctico' sinó 'práctico', i que és simpàtic quan ho vol ser. 

Hi va presentar cançons que diuen les coses pel seu nom, com 'el amor es la esencia de hacer posible la existencia' a "Precisamente", que va des d'un lament flamenc a aires musicals de fusió. O la reivindicativa "Bajo los puentes romanos" on canta clarivident 'los nuevos esclavos son los que mueven la rueda de la fortuna' i tot lliga amb el que s’ha vist al Prometeu de Can Rebassa.

Kiko Veneno se sap, i és, un clàssic des que va explotar amb l'èxit Échate un cantecito  (BMG Ariola, 1992) i cançons com "Me siento en la cama", però no es desdiu de la popularitat, sinó que es mostra com a 'psicòleg de gossos', de persones que veuen i viuen la vida explotats pel capital al qual cada vegada se'ls allunya més i més a base d'inflació de preus, però no per això han de ser perdedors de la vida més brillant.
 

El Kiko jove ha conegut els temps foscos de drogues dures als anys vuitanta, d'un verí social que va amb ell des que es va ajuntar amb els germans Raimundo i Rafael Amador, que van marcar època amb l'efímer Veneno (1975-1978, amb disc de 1977) i després col·laborant amb Camaron de la Isla. És així com regala a Banyoles un moment àlgid en la interpretació del rock andalús catàrtic "Traspaso" —d'un traspàs de ferida fonda i plany en l'estela de l'Omega  (El Europeu Música, 1996) de Lagartija Nick i Enrique Morente— enllaçada amb la mítica "La leyenda del tiempo", amb versos de Federico García Lorca immortalitzats amb la veu de Camarón, que ara i aquí té relleu digne (tot i que un pèl més afònic per l'evident importància de l'escomesa) en la veu de Willy Leal.

Va anar arribant a la recta final amb "Dice la gente", "Estaba lloviendo", la dylaniana "Superheroes de barrio" (amb solo de guitarra elèctrica de l'alacantí Álvaro Marabot en mode Èric Clapton) i "Me junto con toda clase de delincuentes". Reír y llorar", va confessar Kiko Veneno, esperava poder cantar-la a Banyoles amb el seu amic Albert Pla, però per compromís de feina i no va poder-hi ser.

El concert de Kiko Veneno, que ha obert la llauna dels grans concerts de l'(a)phònica 2026, va cloure amb "Mercedes blanco" i, com a únic bis —per no molestar el descans d'unes espècies de peixos i algues de l'estany i les pedres, encara va dir sorneguer—, l'himne de viure en llibertat d'acció i de moviments: "Volando voy". I tant si vola amunt. Com ho faran les cantantes dels concerts d'avui divendres, les dels duets L'arannà i Alosa, i tants altres artistes convocats aquest cap de setmana a Banyoles, tots ells alçaran un any més la veu.