Després de debutar amb l’EP Anatomia de la tristesa 5/u (Kinky Love Music, 2025), la santcugatenca Júlia Català presenta el segon treball, 16 minuts de pausa (Delirics, 2026), cinc cançons que busquen ser un respir per aquells qui l’escolten.



Presentes el segon EP, ‘16 minuts de pausa’, que justament dura 16 minuts. D’on sorgeix aquesta idea?
En aquest EP aprofundeixo en com, en el món actual, tot va molt de pressa i no tenim temps de parar i respirar amb tots els inputs que rebem constantment. Com que normalment durant el dia no tenim temps de parar i respirar, he volgut representar aquest EP, que tot sencer dura 16 minuts, com una pausa de la vida. És un moment perquè la gent que l’escolti pugui desconnectar de la seva vida, ni que sigui durant 16 minuts.
 
T’has autoproduït tot el disc. T’interessa la producció també, o ha sigut per preservar la supervivència d’un projecte emergent?
Una mica de les dues. Les maquetes les acostumava a fer a casa, i després parlava amb un productor per gravar-les millor, però ja feia molta producció des de casa. Amb aquest disc estava seguint aquest mateix procés, però em vaig adonar que m’estava agradant ja el resultat de les maquetes que produïa sola. Així que quan vaig tenir el primer tema, li vaig passar al Roger Rodés, de Medusa Estudio, per veure si ho veia bé i em podia fer la mescla i el màster directament, i així ho vam fer amb tot l’EP.
 
L’EP l’obres amb “Absència”, una cançó que té un aire de buidor, com si la cantessis en un lloc buit, cosa que encaixa molt bé amb la temàtica de la cançó. Era buscat?
He volgut utilitzar reverberacions, una eina que m’agrada molt, per simbolitzar que estic cantant en un espai molt gran i buit, com una catedral. Justament la cançó parla de sentir-se buida dins el propi cos, de no saber què veuen en mi els amics i la gent que m'envolta. De creure que no tens res i no entens per què l'altra gent vol estar amb tu, i em feia sentit que es pogués escoltar d’aquesta manera significant això.


Del disc destaca “Ja no sap parlar”, en què parles de com moltes dones intel·ligents es veuen silenciades pels homes del seu voltant. D’on surt aquest concepte?
La idea inicial va sorgir en llegir un llibre, El ball de les boges, de Victoria Mas, que tracta d'una noia a qui tanquen en un centre psiquiàtric perquè té idees transgressores i la volen silenciar. Però també he pensat en com la indústria musical està plegada d’homes, músics, productors, discogràfiques, etc. i normalment no es prenen seriosament el que diem les dones, pensen que en sabem menys que ells i ens miren amb superioritat.
 
Una altra crítica del disc és la que fas a “No sé cantar”, que dediques a aquelles persones que han malparlat de la teva veu i del teu projecte. Fer una cançó és la teva manera de plantar-hi cara?
Afecta molt quan et critiquen la veu i la música, perquè al final és una cosa molt personal. M’he trobat sobretot amb professors que no tenien gaire tacte a l'hora de parlar del meu projecte i de mi, i se m'han posat molt malament les seves paraules, perquè de gent de fora, externa a mi completament, no m’he trobat davant de molts comentaris negatius. Crec també, que si hagués sigut un home, la manera de fer les crítiques o de dir les coses no hauria sigut tan radical, però suposo que ens veuen més vulnerables i se senten amb més força per dir-li això a una dona.


Entre els joves hi ha molt aquest sentiment d’acabar-se el temps, tot i que realment hi ha molta vida al davant. I justament el tema que tanca el disc, “You’re Running Out of Time”, tracta aquesta temàtica. Està fet expressament?
Sí, volia exposar com aquesta pausa de 16 minuts s’està acabant i que toca tornar a la vida real, de pressa. I per això justament tracto aquesta idea, de com els joves sentim que el temps ens està atrapant, que ens anem fent grans i tenim la pressió de fer moltes coses que no estem podent fer i que cada cop costa més complir. No guanyem prou diners, no podem viure sols, no podem fer res del que se suposa que hauríem de fer. Ens passem la vida corrent, i això pesa molt.
 
Aquest disc és molt més electrònic que l'EP debut, com enfoques això de cara al directe?
Volia fer un disc una mica diferent, i quan el feia tenia uns referents molt més electrònics que en l’anterior. Tampoc és que sigui totalment electrònic, segueix sent pop, però té un aire diferent. Sento que  amb tot el que he après i he investigat amb aquest disc he pogut evolucionar com a artista i avançar amb el meu projecte artístic. I tot això es podrà veure el pròxim 20 de juliol al Festival Nits d’Occident, on presentaré aquesta nova etapa.