"Carnaval a la República d'A", per a qui no li soni, és una cançó de Sisa de La màgia de l'estudiant (1979). Un lloc imaginari on es poden capgirar les coses amb total llibertat. Aquesta fantasia va semblar regnar a Banyoles en la nit de divendres a l'(a)phònica amb la programació de dues propostes encapçalades per quatre fèmines de gran talla musical i univers creatiu propi: Lara Magrinyà i Anna Sala per la part de L'arannà i Irene Romo i Giulietta Vidal per la part d'Alosa (tot i que aquestes segones han sumat dos músics a les seves actuacions: el guitarra Martí Escobedo i el baixista Xavi Veres).
 
L'arannà arribaven a l'Auditori de l'Ateneu de Banyoles per una coproducció de la Fira Mediterrània de Manresa, La Marfà-Centre de Creació Musical de Girona, el Teatre Principal de Palma, Mallorca Literària, FIMPT i Teatre Nu. Molts suports que han tingut un resultat positiu a Turmarí, l'espectacle on Magrinyà i Sala despleguen una veu immensa (també acompanyades amb castanyoles, tambor, espasí o flaüta) i un laboratori de sons de sintetitzadors i teclats supeditats a donar a conèixer gloses i cants redoblats de la música tradicional de les illes Pitiüses, això són Eivissa (d'on prové Lara) i Formentera.

Però el regust ancestral de la proposta no li nega pas l'actualitat quan es presenten sota un núvol envolat que anirà canviant de fesomia segons el to de la tonada, llums i senzills elements d'atrezzo com una petita escala per anar variant les formes en què presentar les cançons. Magrinyà va ironitzar dient que el concert resultaria com anar de viatge a Eivissa però sense haver de ser turista (és a dir, turista invasor). I Sala va assegurar que de l'anterior treball, el disc La salamandra (Blau Atzavar, 2024) interpretaven "Jardí vora el mar" basat en textos de Mercè Rodoreda, perquè un jardí com el descrit també hi pot ser a l'illa d'ara.  

El jardí que canta L'arannà podria ser com "La casa que vull" aquell poema de Salvat-Papasseit musicat per Lluís Llach, però no, perquè el que defensen les dues és poder viure en una 'illeta de renom', és a dir, Eivissa, on ara pots trobar veïns com Kate Perry o l'actor Will Smith. I Turmarí té menys de tour-operador que de desig marí mediterrani i així pot cantar unint fronteres en català i italià, com si fes màgia de Harry Potter o màgia negra, per no dir el nom que ningú diu però tothom sap.  
 
A les dues els agrada fer el paper de bruixes, amb la simbologia que va divulgar Maria Mercè Marçal, però també altres realitats de la natura. Com la interessant cançó dedicada a "La sargantana (podarcis pityusensis)", que fan com si cantés l'última de la seva mateixa espècie (ja que està en perill d'extinció per una serp d'espècie invasora a l'illa). L'espectacle creix quan s'imaginen en Mike Oldfield i els Pink Floyd quan van anar a raure a Eivissa als setanta, com si haguessin vist els balls de pagès que ara les inspiren a elles.

En aquest diàleg musical sense complexos i en aquesta gosadia de comparar-se amb els grans, el duet va entonar els clàssics de tots els temps, que van passar per les Pitiüses, i alhora ser elles mateixes, sense no renunciar a musicar lletristes literats nostrats com fan amb "La nova Sibil·la" de Narcís Comadira. La veu de judici final de Lara encén el núvol en vermell (i pot recordar malauradament els terratrèmols a Veneçuela d'aquests dies i la crisi climàtica que ens empaita a base de calor).

La futurista "Una cançó em demanau" va ser el primer senzill publicat l'abril passat d'aquest futur disc que serà Turmarí i que publicarà Bankrobber. I aquest disc naixerà d'aquest espectacle àmpliament girat per territori català i que aquest estiu viatja també a Dinamarca, Suècia i República Txeca, cosa que fa imaginar que seran unes altres pitiüses que envairan Europa amb la seva sensibilitat.

DEL BALL DE PAGÈS ALS BALLS DE PLAÇA A CIUTAT D'ALOSA

L'escenari de La Muralla de Banyoles va acollir el concert d'Alosa presentant el seu disc El primer cant del matí (Ceràmiques Guzmán, 2025) amb un públic molt nombrós que omplia l'esplanada. Alosa ja havien actuat fa un parell d'anys a l'(a)phònica al claustre del monestir de Sant Esteve, però ara s'enfrontaven a una plaça més gran. I l'han superat amb nota alta. Una excel·lència que s'ha vist recompensada amb la participació del públic des del minut zero.

Per la primera cançó, "Marieta cistellera" va deixar caure palmes; per a la segona, "L'hereu Riera", cors (allò de 'Per a Sant Antoni, grans balles hi haurà, per a Sant Maurici, tot el poble hi va laralala laralala laralalalalà'); per a "Sota l'om", fins i tot van cantar a dues veus el suggerent oh,lai-lom (de 'El dia de Sant Joan n'és diada assenyalada; Jo me'n nava carrer avall, Carrer de l'enamorada. Oh, lai-lom! Sota de l'om quan ombrejava. Oh, lai-lom!'). Tan suggerent que les Alosa es van inventar una rèplica de la protagonista a "El forner", explicant que aquest era menys avorrit que el marit. 


Per a la sempre preuada "La dama d'Aragó" el quartet de músics es completa quan la Irene Romo s'enfunda el violoncel com si fos una guitarra a l'aire i en fan una interpretació esplèndida. Algú del públic comenta que l'ha vist també acompanyant la Magalí Sare, cosa que fa pensar en que 22 edicions de l'(a)phònica serveixen per coses com aquesta, que el públic segueixi les propostes de casa i faci néixer persones melòmanes.

I si hi ha un fil invisible que travessa aquestes quatre músiques del vespre de divendres a Banyoles són les Tarta Relena, citades per Alosa perquè van col·laborar al seu disc cantant els versos de Federico García Lorca "Las alamedas", on les dues veus de Romo i Vidal fan que 'las alamedas' s'enlairin i semblin que esperonen unes 'alas me das'. Sens dubte les Tarta Relena són les que han obert camí perquè apareguin l'arannà i Alosa amb aquesta força igual que al seu dia Sílvia Pérez Cruz va obrir camí a veus com les de Judit Neddermann. Una genealogia marçaliana que no és que siguin rèpliques sinó branques d'un arbre que fa créixer el seu brancam amb solidesa.

És una gran sort també que cançons com "El pardal que s'ajocava" que cantaven grups com El Pont d'Arcalís i Carles Belda amb Sanjosex o "Cançó del lladre" que havien cantat Sisa o La Troba Kung Fú i Joan Garriga ara renovin públic gràcies al duet Alosa o altres propostes del projecte Càntut (maridat per la direcció amb l'(a)phònica). Té una cosa d'orgànic que s'agraeix en un munt on impera la tecnologia deshumanitzada.

"Una nova casa"; "El riu" sobre un poema de Joan Maragall on van convidar a l'escenari el duet gallec format per Maria Soa i Sara Faro Fillas de Cassandra (que va tancar l'escenari de La Muralla passada la mitja nit amb cants i danses de la tradició gallega); "El cant dels ocells"; la iniciàtica per Alosa "A la voreta del foc"; la jota "La plaça" (que va portar una bona part del públic davant de l'escenari divendres a fer ballades) i "Nenes de ciutat", que han cantat al disc amb Habla De Mí En Presente i amb la qual volen deixar bon regust de boca perquè tothom que les escolti senti que l'imaginari que creen aquestes cançons de tradició oral facin el fet de tot folklore, siguis de camp o urbanita: 'sentiràs que és casa teva'.

I ja se sap que casa meva és casa teva i, per tant, la casa és oberta a Banyoles la resta de cap de setmana. Avui dissabte amb Cor de Teatre, Lorena Álvarez, El Pony Menut, Raquel Lúa, Magalí Sare, Gavina.mp3 i Minibús Intergalàctic. I diumenge amb Carmen Aciar, Lina & Marco Mezquida, Caamaño & Ameixeiras, Quim Carandell, Anna Andreu i El Petit de Cal Eril. Bona (a)phònica per tothom.