Eric Johnson és un dels guitarristes solistes més reputats de la llarga fornada de virtuosos de les sis cordes que van aparèixer als anys vuitanta. La coneguda gira G3 al costat de Steve Vai i Joe Satriani va suposar una de les fites més emblemàtiques tant de la seva trajectòria com de la història del rock instrumental. Tot i portar més de 40 anys de carrera, el guitarrista no havia actuat mai a Catalunya fins al concert d'ahir a Razzmatazz dins el cicle GuitarBCN.

El concert, que s'emmarca en la gira Texaphonic, va repassar els temes més destacats de la seva discografia, en especial del disc més conegut, Ah Via Musicom (Capitol Records, 1990), com els inicials "Righteous" i "Forty Mile Town". Durant el primer tram de l'actuació, també va tenir temps de presentar algun altre tema cantat en format elèctric com "Friends", que va demostrar que sense ser un cantant absolutament brillant té taules per continuar-se defensant vocalment als seus gairebé 72 anys. També hi va fer una sorprenent versió de "Caravan" de Duke Ellington i la coneguda "S.R.V", del seu altre gran treball, Venus Isle (Capitol, 1996).
 
El tram central va estar capitalitzat pels temes acústics. Johnson tant va rearranjar temes elèctrics com "Resolution", com va tocar peces ja pensades en format acústic com la preciosista "Abelia" o "Chester". En canvi, el tercer bloc va marcar el retorn al format elèctric, però en lloc d'agafar la seva tradicional Stratocaster, va desenfundar una Les Paul per deixar els temes més blues de la nit com "True Heart" i una peça sense nom. Va reservar per al final la southern "Steve's Boogie", la versió del compositor polonès Bronislaw Kaper "On Green Dolphin Street" i l'emotiva –i cantada– "Desert Rose". Per acomiadar-se, no podia ser d'altra manera, va regalar l'esperada "Cliffs of Dover", un clàssic guitarrístic modern que ja ha quedat per a la posteritat.

Eric Johnson va oferir un directe potent, amb el qual va quedar clar que manté intactes el virtuosisme i la capacitat per tocar tota mena d'estils: des del rock fins al pop, passant per la balada, el jazz, el blues o el boogie. Els dos escuders de la nit, Tal Bergman (bateria) i Daniel Kimbro (baix), van oferir un bon concert, tot i que en cap moment van tenir la capacitat de sorprendre de Johnson. El públic, entregat al guitarrista per l'oportunitat de poder-ne gaudir per primera vegada, va marxar del concert amb ganes de més i, sobretot, amb ganes que el texà torni ben aviat a Barcelona.