Una de les primeres grans sorpreses de la darrera jornada del Vida 2026 va arribar ja a les vuit del vespre. Yerai Cortés, que l'any passat va fer el seu espectacle maximalista en un dels escenaris principals del festival, es plantava ahir a la tarima més petita del recinte de la Masia d'en Cabanyes, el Vaixell. El format era radicalment diferent: si l'any passat era sota un sol d'escàndol, ahir es col·locava ntre la brisa i les ombres del bosquet del recinte; d'un xou ben acompanyat, a un de guitarra sola; d'un gran escenari, al més íntim. Però centenars de persones es van congregar allà per veure'l -entre elles, Jose Muñoz (Estopa) o l'actor Enric Auquer-, proferint un silenci religiós que només trencava el piular dels ocells. Prodigiós i emocional, i amb la passió col·locant-lo just a la vora de la cadira, l'alacantí va fer un repàs de pals flamencs per un públic català ampli, festivaler i possiblement poc avessat a aquesta mena de propostes, però que en va quedar embadalit i convençut.
 

Tot seguit, a l'escenari de la Masia era el grup catalanocanari Cupido qui convencia el públic amb la seva proposta de pop alternatiu emo. Tot i tenir un nou disc just tret del forn a mitjans de juny, Amor compartido (Sony, 2026), Pimp Flaco i companyia van decidir no tocar els nous temes i repassar algunes de les cançons més celebrades dels seus dos primers llargs: Préstame un sentimiento (Primavera Labels / Universal, 2019), del qual van recuperar “U Know” o “El tiempo es oro”, i el Sobredosis de amor (Primavera Labels / Universal, 2022), amb “Santa”, “Un cabrón con suerte” i “La pared”, amb què van començar la bateria final del concert, fent cantar i saltar tots els seus seguidors al ritme de “No sabes mentir” i “Tu foto”.
 

Una de les grans cap de cartell de la nit era Amaia que, tot i navarresa de naixement, és ja una catalana per adopció. Davant del públic sempre es mostra natural, propera, divertida, i amb un xou que combina una proposta festivalera i unes coreografies arriscades amb prodigi instrumental i vocal. Si bé és cert que aquest espectacle amb què gira per festivals el darrer Si abro los ojos no es real (Universal, 2025) no depara moltes sorpreses, i el setlist i posada en escena es mantenen pràcticament iguals -excepte ahir, amb un malaurat desmai entre el públic que va fer aturar uns minuts el concert-, el directe d'Amaia sempre aconsegueix fer cridar i cantar, ballar i emocionar-se. Així, hi va fer un repertori ben estudiat, amb “Tocotó”, emulant la seva admirada Marisol, “Magia en Benidorm”, “Nanai”, el moment pianístic de “C'est la vie” i “Me pongo colorada” o “Auxiliar”. També el moment en què s'asseu davant l'arpa -un instrument evidentment poc habitual entre el backline dels festivals-, per fer l'existencialista i preciosa “Ya está” -que va començar un parell de vegades a causa del desmai d'un assistent-. Buscant dinamisme i moviment, des de dalt de les escales que se situen al centre del seu set hi va fer “Santos que yo te pinté”, abans de fer dues cançons inspirades per dones de la seva família: “Despedida”, sobre la mort de l'àvia, o “M.A.P.S”, sobre la mare, un exorcitador de traumes col·lectius. Com és habitual, el xou va anar agafant intensitat a mesura que s'apropava al final, amb “Giratutto”; “Qué vamos a hacer” (amb Alizzz), “Quedará en nuestra mente”, que va fer des de la guitarra, i el repòquer guanyador de hits amb la celebradíssima “Yamaguchi”, “Aralar” -plena de picades d'ull al folclore-, la cançó que dona nom a l'àlbum, “Si abro los ojos no es real”, “Tengo un pensamiento” i “Bienvenidos al show”.
 

I de gran veu en gran veu, i tiro perquè em toca. Poc més tard, en el mateix gran escenari de l'Estrella Damm, va ser el torn de la badalonina Maria Arnal amb el seu primer treball discogràfic en solitari, Ama (Atlantic Records). Emocional, vocalment sempre impecable, i amb una proposta més festivalera i alhora experimental que mai. En aquest nou directe no hi va amb una banda com tal, però sí amb ballarines que no només dansen la coreografia al ritme, sinó que són l'activador, físic i corporal, de les diferents veus de Maria Arnal que, generades amb intel·ligència artifical, harmonitzen en directe amb l'artista. Va arrencar amb “Madrigal” i “Ama”, i des d'aquí va anar repassant el nou disc, amb temes com “Espejo” o la preciosa i esquinçadora “Por tus penas”, incloent-hi també la seva celebrada versió de “La Sibil·la” o alguns dels èxits del projecte que compartia amb Marcel Bagés, “Meteorit ferit” i “Tú que vienes a rondarme”, àmpliament ben acollides i corejades entre el públic. I encara va fer les ballables “Suspiro i “Pellizco” abans d'encarar la recta final del directe. “Feia cinc anys que no tocava al Vida, i ara la meva vida és millor”, va admetre l'artista just abans d'arrencar un discurs a favor de parlar alt i públicament -en general, i especialment contra el feixisme-, perquè com deia Safo, el que quedi per dins ens quedarà per plorar; una cita que va inspirar el disc i la cançó amb què l'obre, “Dilo”. Finalment, Maria Arnal va acomiadar aquest xou de pop, electrònica, experimentació, folk i destresa vocal amb “Tic tac”.


I amb aquests, i els darrers concerts de La Paloma o Fatboy Slim, es va posar punt i final a la dotzena edició del Vida, que ha convocat 32 mil persones a la Masia d'en Cabanyes. El festival vilanoví, però, ja té la vista posada a l'any vinent, i ja n'ha descobert el primer cap de cartell: Chinese American Bear.