LA MÚSICA TRISTA QUE ENS PERMET LA TRISTESA

Quan una cara trista fa una ganyota ridícula vol dir que aviat arribarà el plor. Tots els músculs de la cara s’esforcen per intentar aparentar màxima normalitat, però el vermell calent de les galtes s’anticipa. Uns ulls descaradament humits alerten a tothom que en pocs segons començaran a vessar. Les llàgrimes incomoden, per això sempre m’ha fet vergonya plorar en públic. “No ploris”, “no passa res”, “no n’hi ha per tant”... Els més sensibles de la sala ens coneixem prou bé aquestes frases que gairebé apareixen com mantres quan, inesperadament, esclates a plorar. I és aquí on entra la música, el refugi que acull i entén la nostra tristesa. Una cançó en Do menor que ens diu que ploris i que, segurament, sí que n’hi ha per tant. Una validació de la tristesa que, a falta de persones capacitades per entendre-la, sempre ens permetrà posar-nos els auriculars i escoltar el disc més trist del nostre artista preferit.

Hi ha un confort estrany en el fet d’escoltar música trista en moments de desànim; els mateixos acords, melodies i paraules que repetim en bucle i ens bressolen com als més petits. També és en aquesta repetició que ens sentim a gust. Moltes cançons ens agraden més quan ja les hem escoltat unes quantes vegades i en coneixem bé les tornades. Hi ha estudis que demostren que el cervell humà gaudeix de la predicció i, per tant, moltes vegades no només ens agrada la cançó, sinó que ens agrada saber que ens agradarà. Però, com és evident, la insistència de melodies tristes també pot comportar la retroalimentació d’un mateix estat emocional. I encara més si partim dels algoritmes-bombolla a les plataformes d’escolta musical programats per recomanar-nos el que acostumem a reproduir. Per tant, és possible que de tota la producció musical ens n’estiguem perdent més de la meitat.



Hi ha un punt de valentia en el fet de prémer el botó del play d’una cançó de Pau Vallvé, per exemple, quan es tenen ganes de plorar. Només una persona disposada a connectar amb el seu estat emocional ho faria i, creieu-me, no n’hi ha tantes. D’altres, opten per posar-se música festiva per animar-se, però suposo que es deuen sentir una mica alienats d’ells mateixos mentre ploren desconsoladament i sona “Com està el pati” d’Oques Grasses. Això últim seria una mica la representació de la ganyota ridícula que s’aguanta el plor, m’imagino. Però és evident que la música connecta de ple amb les nostres emocions i, per tant, les estabilitza. Potser som davant el millor antidepressiu natural...

També hi una cosa divertida en això de triar una banda sonora per estar trist, i és el fet inevitable de teatralitzar la tristesa, autocompadir-se d’un mateix mentre pensem en la nostra desgràcia. De sobte, som el protagonista de la nostra pel·lícula dramàtica que, sense cap dubte, guanyaria el Gaudí a millor música original. Una cançó trista que sona mentre plorem fa una cosa molt senzilla, però molt difícil de trobar encara: validar-nos i fer-nos costat en una emoció incòmoda de sostenir. Sembla mentida que la música, pensada per ser escoltada, sàpiga escoltar millor que molts de nosaltres. Encara ens queden moltes lliçons per aprendre de la música, suposo.