Començar un concert amb “It’s Only Rock’n’Roll (But I Like It)” és, si més no, una bona declaració d’intencions. Perquè d’això, bàsicament, va anar el concert del guitarrista Ronnie Wood ahir al vespre a la sala Razzmatazz: ni més ni menys que rock’n’roll.

L’actual membre dels Rolling Stones, davant la inactivitat del grup en directe, ha decidit regalar-se una gira mundial en què repassa sis dècades dalt dels escenaris. L’excusa és la publicació del recopilatori Fearless: Anthology 1965-2025 (BMG, 2025), una mostra que recull cançons en solitari, temes gravats amb els Stones, i d’altres enregistrats quan formava part de The Birds, The Creation, el Jeff Beck Group i els Faces.

Per compensar el seu registre vocal limitat, Wood s’acompanya de dues veus amb una personalitat incontestable: la nord-americana Chanel Haynes i la irlandesa Imelda May; a més d’un quartet format per il·lustres veterans com: Andy Wallace (teclats), Johnny Lee Schell (guitarra), Willie Weeks (baix) i Andy Newmark (bateria). Cadascun d’ells amb un currículum de campanetes a les espatlles. 

A Razzmatazz abundaven samarretes amb la simbologia dels Stones, molts membres de la vella guàrdia rockera i un bon grapat de joves encuriosits per la força que demostrava dalt l’escenari un músic de 79 anys com Ronnie Wood. Si bé la sala no es va omplir del tot —el preu de l’entrada era força dissuasori—, el públic assistent sabia perfectament què anava a veure. Com deia un aficionat vingut des de Còrdova: “¡el mejor guitarrista de los Faces!”.
 
Del repertori stonià, a més del número inicial, va recuperar “Hey Negrita”, “Country Honk” —amb l’única intervenció de la jove violinista Mera Royle— i una enèrgica i inspirada “Can’t You Hear Me Knocking”. Però si alguna cosa va fer memorable el concert, va ser la reivindicació de cançons dels Faces com “Flying” —amb una interpretació estel·lar de Chanel Haynes—, la preciosa “Ooh la la” i la màgica “Stay With Me”, amb què va acabar el concert.

Enmig, Ronnie Wood i la seva formació, batejada com Ammo Band, van versionar clàssics del soul (“Chain of Fools”, “River Deep Mountain High”, “Am I Grooving You”), el blues (“Baby What You Want Me to Do”, “Spoonful”, “Boogie Disease”), el rhythm’n’blues (“You’re So Fine”, “Remember (Walking in the Sand)”) o el reggae (la juganera “Take It Easy”). Malgrat les escasses incursions al cançoner en solitari, sí que convé destacar la interpretació de “Seven Days”, una peça de Bob Dylan escrita durant els anys de Desire (Columbia, 1976) que el de Duluth va cedir a Wood. I també “Mystifies Me”, un mig temps que es va elevar —i molt!— amb el concurs de May i Haynes, i que va ser una de les interpretacions més destacades de la nit.

Ronnie Wood i la seva Ammo Band amb Imelda May van oferir al públic justament allò que buscava. Un rescat emocional que va passar ineludiblement a través de les sis cordes d’una guitarra. Ni més ni menys que rock’n’roll… però és que a aquestes alçades, encara ens agrada.