La Diada de l’Onze de Setembre és, a casa nostra i per definició, la commemoració d’una derrota. Però l’any passat hi va haver una minoria sorollosa de catalanes i catalans que va viure i celebrar una gran victòria. Perquè el Catalunya Triomfant de 2025 va ser una festa, una comunió i la constatació que ens trobàvem en l’època daurada per la música mètal en català. Va ser una gran celebració que va néixer amb la voluntat de ser un concert únic, una jornada històrica i irrepetible; el “fem-ho i cremem totes les naus” de la nostra música preferida, i en la nostra llengua.

Però, sigui per l’èxit, per l’eufòria post-festival o per les afirmacions de moltes i molts dels presents que allò era necessari i que s’havia de repetir, per sort de tothom i per la felicitat d’aquesta magnífica minoria sorollosa, els organitzadors van decidir repetir la gesta. Fer que poguéssim arribar a un altre Onze de Setembre amb el convenciment que tornava a ser un dia de celebració d’una victòria. S’havia tornat a lluitar i a sofrir, i tocava tornar a vèncer. Tornar-nos a trobar, xerrar, abraçar-nos i, en la foscor, entre la intermitència de les llums i la vibració de la música, tornar a ballar, cantar i cridar. Al Paral·lel 62. Per la Diada. En un segon Catalunya Triomfant.

Tot i que el cartell del primer any havia estat pensat per anar a totes ja que el festival havia estat plantejat perquè només tingués una única edició, en aquesta segona edició l'organització tornava a oferir una varietat i una qualitat indiscutibles. I és que, en el mètal català, de bandes boníssimes i temacles imprescindibles, n’anem sobrats.

I, finalment, va arribar el dia. Davant del Paral·lel 62, les metaleres i metalers conversaven i es retrobaven, i a les cinc en punt, una hora que tant els que tenim una certa edat com el veïnat agraïm, començaven a entrar a la sala, conscients que tornarien a formar part d’un altre d’aquells vespres que duraran anys. Començava la gran festa del soroll nostrat i en català. Els grups se succeïen puntuals i sense donar massa treva, mentre els diferents estils i sonoritats s’anaven alternant. Aquesta diversitat feia la vetllada més heterogènia i evidenciava la gran qualitat i varietat de les nostres músiques extremes i fosques.

Els encarregats de donar el tret de sortida i obrir les portes de l’infern i dels sentiments més foscos i profunds van ser els goregrinders Thanatopraxy. Rotten Corpse, Dr. Nausea i Mr. Toxic, amb la seva tralla, sang i fetge habituals, i enfundats en les seves vestimentes característiques, van fer un bon repàs del seu repertori en català. Entre cançons curtes però intenses, grunyits, crits i demostrant el seu gran nivell musical, va arribar una sorpresa: la Judit Pons, cantant de Cultum Mortis i Desafiant, va pujar a l’escenari per interpretar “Hereus” de Kitsch. Gran moment. Sempre ens agrada veure la Judit a l’escenari. I veure-hi dones, perquè els cartells del Catalunya Triomfant continuen sent força masculins.
 

I del goregrind vam passar al black-metal d’Amargor, el projecte de Manel Woodcvtter. Projecte d’un sol home que, a diferència d’altres propostes similars, no recorre a músics de suport per als seus directes. Amargor en viu és el Manel, amb la seva bateria i el seu micròfon, mentre que la resta d’instruments sonen enregistrats. Ah, amb una excepció: el va acompanyar el David 'Sanguinous Moth' (companys a Sotabosc, Alliberant o Eclipsed Moon Apparitions) a la veu en el tema “Immaculat i sempitern llòbrec horror”. Tot i passar la major part del temps sol a l’escenari, ni va avorrir ni va fer la sensació que faltés res ni ningú. Els temes van fer moure el cap al públic amb el seu black metal cru i de lletres poètiques, fosques i compromeses; des de l’obertura amb “Tomba de plaga i tirania” fins al tancament amb “Daga de flama i cristall roig”.
 
A continuació, amb un altre gran canvi de registre musical i de posada en escena, va arribar el torn de Falç de Fetillera, que no deixen mai indiferent amb els seus espectaculars directes, carregats d’attrezzo, col·laboracions i tota mena d’elements escènics i instrumentals, fent que les seves actuacions siguin molt més que un concert de música. Hi ha música, però també dansa, narració i interpretació. Una obra completa, com també ho són els seus treballs d’estudi.

Amb el seu particular estil musical, on conviuen doom, folk, música antiga i medieval i rock, i acompanyades de ballarines del Tribal&Fusió, les Falç ens van hipnotitzar i van fer gaudir amb un repertori que incloïa tant cançons de l’etapa Falç de Metzinera, com “Ell la vol alliberar” o “La tempesta”, com noves composicions que formaran part del seu pròxim disc, entre les quals destaca la ja coneguda “Estrella Refulgent”, adaptació de “Stella Splendens” del Llibre Roig de Montserrat. Cal destacar la col·laboració de Fiar, cantant de Foscor, al tema “El pacte”.
 

I després d’aquest espectacle, vam passar a una altra de les actuacions més esperades pels seguidors del mètal extrem a casa nostra: Angoixa, una de les bandes mítiques del death metal català, que arribaven al Catalunya Triomfant amb un nou disc sota el braç, Vida i mort (autoeditat, 2026). El concert va ser una descàrrega d’energia i brutalitat on el Robert, l’Héctor, l’Uri i el Dennis ens van obsequiar tant amb clàssics de la banda com “Més que odi” o “Monstres”, com amb quatre peces del nou àlbum. Uns temes que recullen bona part del recorregut entre la vida i la mort que planteja el disc de manera conceptual: “Despertar”, “Esplendor”, “Obsolet” i “Mort”, encarregada de tancar tant el cercle inevitable de la vida com el concert.
 
Si l’any passat els caps de cartell eren els Vidres a la Sang, aquest 2026 era el torn de l’altra gran banda considerada per molts com un dels màxims referents del mètal nostrat: Foscor. Feia molt temps que no actuaven a Barcelona i, per aquesta ocasió, havien preparat, tal com anunciava el cartell, un “repertori especial i irrepetible íntegrament en català” per celebrar els vint-i-cinc anys del grup. Les expectatives eren altes, i les ganes de tornar-los a veure en directe, moltes. No només no van decebre, sinó que van sorprendre.

Als membres seminals de Foscor: Fiar, Falke i l’Albert, els va acompanyar l’Arjan a la bateria i, en un parell de temes, l’Arnau al baix, en un autèntic “concertàs” que va repassar tota la trajectòria de la banda. Hi van sonar temes de totes les etapes i de tots els treballs, amb una presència destacada de cançons de The Smile of the Sad Ones (Temple of Darkness Records, 2007) i Groans to the Guilty (Temple of Darkness Records, 2009). I, tal com s’havia promès, el repertori va ser íntegrament en català, incloent-hi “Un lloc bell”, versió catalana de “Searching a Seal of Pain (The Beauty)”. El moment més emotiu del concert, i segurament del festival, va ser quan Fiar, abans del tema “El palau dels plors”, va dedicar el concert a la violinista i cantant Núria Luis Casals, que ens va deixar el passat mes de juny.
 

I van tancar el festival els terrassencs Vrademargk, amb el seu death-metal melòdic i, com Angoixa, amb un disc nou publicat el passat mes de juliol: El panteó dels vius. Un treball del qual ens van presentar la major part dels temes, començant el concert tal com comença també el disc, amb “Clau de dol” i “Irreverent”.Tot i que feia hores que la parròquia escoltava música i movia el cap, no semblava que ningú s’hagués cansat ni tingués ganes de marxar, fos per la gran qualitat de la banda, per la seva imponent posada en escena, donant-ho tot, o simplement, perquè ningú volia que aquella Diada s’acabés.

El Catalunya Triomfant no podia acabar d’una altra manera que no fos amb “Arrelats”. Un dels grans himnes del mètal català. Una cançó amb una lletra que descriu perfectament allò que es va viure, un any més, en aquest festival: el gran moment musical actual, la comunió, la germanor, l’amor per una mateixa cosa i les amistats nascudes al voltant de la música. Com diu la mateixa cançó:

“Arrelats a la foscor!
Arrelats a ser qui som!
Arrelats al nostre so!
Arrelats a conviccions!”

I es va apagar la música i es van encendre els llums, però la gent es va quedar encara una estona més, cantant “Els segadors” i corejant proclames reivindicatives. Perquè, tot i que la vesprada va ser una altra gran victòria del mètal català, tothom era conscient que, a casa nostra, encara queden moltes coses per les quals lluitar.