Després de passar per grups com La Mando del Marciano o Lenand, el 2023 el cantant i compositor Andreu Peral va iniciar el seu projecte en solitari, que darrerament ha compaginat amb Terrae, el duet que ha format amb Genís Bagés. Des d'aleshores, el flixanco ha anat publicant alguns senzills, i ara està preparant el disc debut. Abans, però, ens regala en primícia un dels senzills, “Obsolescència a parts iguals”.


Estrenem el tema “Obsolescència a parts iguals”, el primer senzill del teu disc debut en solitari. Què volies explicar amb aquesta cançó?
La història parteix d'un viatge imaginari cap al moment del fracàs o decepció. Aquell punt d'incomoditat que ens mostra més fràgils davant el que ha succeït. La cançó té punts còmics i paraules agradables enfront de la relació que tenim amb el suposat fracàs. Una imatge i un univers que hem creat nosaltres mateixos a través de l'autoexigència. Els sistemes per resultats estan obsolets, hi ha camins més complexos i enrevessats. “Obsolescència a parts iguals” pot aportar amor i simpatia en aquells moments en què l'ordre intern sembla tan llunyà com la galàxia més antiga d'aquest univers. Ens diu que potser cal canviar l'angle de l'observador.
 
Musicalment, el tema va agafant èpica a mesura que va avançant, amb els últims versos i tornada com un xut d’energia. Què buscaves amb aquest efecte?
Sempre he pensat que, en qualsevol punt d'enrocament entre dues persones, per moltes discrepàncies que puguin existir, al final de la conversa han de quedar unes mínimes condicions per a una possible reconciliació. Perquè el pensament també és fugaç, inclús a vegades desestructurat per les contínues anades i tornades del nostre sistema de pensament, generalment dominat per l'ego. Així doncs, el final de la cançó —com moltes de les que escric—, és un cant d'esperança al retrobament, d'un mateix i col·lectiu. És una declaració ferma que la vida ens és donada per una força superior que és complexa d'entendre, i on el cant i l'expressió artística pot allunyar els dimonis més temibles.
 
Al videoclip apareixes en un jardí rebent classes de diferents temes. Qui és el professor del clip, i com lliga això amb la cançó?
El professor és en Joan Ramon Ferrús de Flix, que ha dedicat trenta-vuit anys de la seva vida a la docència. En la meva etapa escolar vaig tenir la sort de tenir-lo com a professó d'educació física. Vam riure de valent. La idea era buscar quelcom viscut de forma intensa, i l'etapa escolar és una autèntica muntanya russa: per les fases d'estudis, persones, i moments personals que travesses. Són edats molts canviants i l'arribada a l'adolescència és l'erupció del volcà intern. Representar el missatge de la cançó a través d'una sèrie d'assignatures i explicacions em va ajudar molt a trobar aquella connexió i el final és obvi: per mi la música ha estat aquella matèria que no vaig estudiar i que més m'ha aportat.
 

Aquest és el segon senzill del teu primer disc en solitari. Què ens en pots avançar?
No té data de sortida, però sí que puc avançar-ne el títol: Difamació contemporània.
 
De què tractarà ‘Difamació contemporània’?
És exasperant viure envoltat de conflicte. És esgotadora la salmòdia de la crítica i el judici. Penso en la falta d'amor en totes aquelles persones que s'oculten darrere d'una pantalla electrònica per projectar la seva frustració sobre d'altres, en com la covardia s'ha apoderat tant del personatge, que és incapaç d'albirar un mínim raig de llum dins seu, i on l'únic delit primitiu a gaudir sigui la difamació. L'ego extreu un plaer desorbitat del conflicte. Perquè la culpa en els altres genera una falsa salvació. Si l'altre ha pecat, jo em salvo. El disc neix d'aquesta respiració tan salvatge, de la sensació que tot transita sobre una corda fina i molt tensada. Però les cançons, com dèiem abans, tenen la seva part de retrobament i salvació. El nom i la carta de presentació del disc és com rebre un diagnòstic clínic negatiu, les cançons, el seu tractament per recuperar-se.
 
Has treballat diferent aquests temes en solitari dels que feu amb Terrae?
Totalment. Les necessitats segurament no desembarquen en ports tan allunyats, però el procés òbviament sí, i la construcció de la part musical, com també la narrativa, no deixen de ser aspectes molt personals. Hi ha moments abruptes que s'han de saber destil·lar, i això, un sol ho fa molt millor. L'art en general té una sòlida demanda cap a l'artista, que és extreure tot el que s'ha ensorrat i arrelat a les creences. Estar disposat a mostrar-ho ja és un altre tema.

Qui t’ha acompanyat durant la creació?
En tot aquest procés he estat treballant amb Victor Valiente, que ha produït el disc. Ha estat un regal compartir-ho amb ell, a banda de les qualitats musicals indiscutibles que l'acompanyen, ha entès a la perfecció cada estrofa i tornada, cada cant i cada acord. Les bateries dels diferents temes han estat gravades pel Lluís Cots (estudi Nautilus) i Xavi Molero. El Lluís també ha realitzat totes les mescles de les cançons. Crec que no podia estar més ben acompanyat en aquest primer treball.