Jesús Barranco és un músic de raça. Va començar en el camp de la música quan tenia 15 anys i encara no ha parat. Aquest desembre complirà 60 anys i ho ha celebrat amb un projecte en línia anomenat 60 cantons (autoeditat). Es tracta de sis recopilatoris ordenats cronològicament que posen de relleu bona part dels papers musicals que ha fet l’artista: cantant, lletrista, compositor, musicador de poemes, arranjador tant per a discos propis com aliens. El pack es completa amb un còmic a modus de pròleg i epíleg. Barranco, que actualment també és el president del Col·lectiu Ovidi Montllor, presentarà 60 cantons en directe a València el 7 de març.



Per què publiques ara aquests ’60 cantons’?
És una antologia perquè faig 60 anys al desembre i això implicarà un canvi de vida. Jo compartia l’ofici de músic amb l’ofici de professor i, per sort, ara podré jubilar-me del segon i tindré més temps per portar avant projectes, etc. No és que em desagrade la meua feina, afortunadament m’agrada molt treballar a l’aula, però és cert que em té un poc socarrat, estic un poc cremaet. En qualsevol cas, tindré més temps per a la música. Abans de ser professor ja era músic, perquè vaig començar molt prompte. Amb 15 anys ja estava tocant en un escenari.

Ja són una quants anys!
Sí. La idea era fer una mirada enrere. Però no una mirada nostàlgica ni res d’això, sinó simplement una narració, un relat de com ha anat la meua vida. És molt estrany perquè quan vaig començar, estava allà dalt. Érem un grup jove i vam tindre un cert suport del públic i de la indústria. En aquell moment començava a intentar-se fer música independent al País Valencià, i hi havia el primer estudi professional, que era Tabalet. També hi havia un estudi de maquetes, que era Microestudio. Vam començar sense saber ben bé de què anava tot el negoci i vam ser molt ben acollits. Podríem dir que vam caure simpàtics. Estic parlant d’una primera banda que es deia Sade, fins que la cantant britànica d'origen nigerià ens en va furtar el nom. Vam fer alguns discos i el segon va sonar molt per les ràdios espanyoles, amb una versió de The Kinks. Normalment una trajectòria és sempre ascendent, i la meua, en este sentit, és molt estranya, perquè comence en un punt exitós. Però va ser una etapa molt breu, Sade va anar del 1982 al 1984. I després ja vam començar a descendir escalons. Este és el punt d’inici de 60 cantons.



60 cantons que has ordenat en sis discos.
Sí, els he ordenat seguint la meua trajectòria en direcció inversa, anant des del present fins a l’inici. He fet una cançó nova, que és la que obri el recull, i diu: “En cada cantó té la vida una cançó”. I un poc és això: que un ho mira darrere i se’n recorda d’una persona, d’una situació... Són tot records; la música va molt vinculada a la memòria, i en el meu cas, cada cançó evoca una situació, una gent, unes circumstàncies... I les he ordenades així, en sis llistes de reproducció de deu cançons cadascuna, que tenen una durada mitjana de 35 minuts. Per al cotxe és ideal, en un trajecte curt, pots escoltar-ne una… I s’acaba amb una cançó de la primera maqueta de Sade, del 1982.



Jo me l’imagino com un dau. De fet, podries fer un cub, amb el còmic a dintre, perquè, a banda de la música, hi ha tota una altra sèrie d’elements…
Sí, he utilitzat la novel·la gràfica per a la introducció, per al pròleg i per a l’epíleg. Perquè ho vaig intentar amb relat i no funcionava. Em feia un poc de vergonya recórrer a la intel·ligència artificial per fer el còmic, però al final ha quedat prou apanyat. Perquè, clar, la intel·ligència artificial no t’ho fa directament. Has de preocupar-te de dir-li com són els personatges, com s’ha de respectar en cada vinyeta i tal. O sigui, fer una il·lustració amb ChatGPT és facilíssim, i te la fa perfecta. Però després no li pots dir ‘que estos mateixos personatges ara facin això’. Va caldre construir-ho tot, fer una fitxa de cada personatge... Van ser dues o tres setmanes barallant-me amb el generador d’imatges… O sigui que el còmic l’he creat jo, el prompt l’he fet jo, el guió l’he fet jo, els diàlegs, la idea sencera, tot és meu. Només he utilitzat el generador d’imatges de ChatGPT. És la meua primera experiència amb intel·ligència artificial.

I n’estàs content?
La veritat és que ha sigut satisfactòria. Ha quedat un còmic simpàtic. El punt de partida és el 1982, quan teníem el grupet acabat d’estrenar. I situe l’epíleg en un futur, amb un tractament una miqueta humorístic. M’he anat vint anys endavant per a suposar moltes coses. Ho he volgut vestir amb un cert humor, perquè, si no, les prediccions poden ser catastròfiques. Em retrate d’ací a vint anys, com un músic retirat, a qui les mans ja no li donen per tocar la guitarra, i la meua filla, que també canta, em porta a un festival a recordar velles cançons de l’època. Pense que l’epíleg també té la seua gràcia. Hi té molta importància, l’estudi Tabalet, que és on vam fer els primers discos, que hi apareix d’ací a vint anys completament degradat. Això espere que no passe, perquè Alfonso Ródenas, que és un dels enginyers que va treballar allí, ha estat vint anys als Estats Units, i n'ha tornat amb quatre o cinc Grammys sota el braç, i la primera cosa que ha fet és adquirir l’estudi i posar-lo de nou en funcionament. Per a mi ha sigut una gran alegria.



A les 60 cançons hi ha totes les teves facetes: la teva faceta de compositor, de cantant, d’adaptador de cançons estrangeres, d’adaptador de poemes, d’arranjador...
Sí. Després de Sade vaig tindre altres grups de rock com a frontman. I després també vaig passar per altres bandes com a músic al servei d’altres. Això van ser els anys 80 i els anys 90. Més tard, em vaig aturar un poc i vaig aprofitar per a formar-me. I quan vaig tornar a pujar a l’escenari, ja era una altra persona, un artista diferent. Entre altres coses, havia pres la decisió de cantar en català, perquè anteriorment havia cantat en castellà o en anglés. I aleshores ja apareix el meu grup, el projecte al qual he estat més temps vinculat i on m’he expressat artísticament: Gent del Desert. Per això, més de la meitat de les 60 cançons que he recopilat a l’antologia, 31, són de Gent del Desert.

Ara estàs treballant molt amb altres artistes, sobretot amb Tomàs de los Santos. No tens ganes de fer un projecte teu altra vegada?
Treballar al servei d’un altre també és molt satisfactori i, d’alguna manera, redueixes la responsabilitat. Amb Tomàs ens entenem molt, i tenim una amistat profunda. Jo estic molt a gust amb el grup de Tomàs, tocant unes cançons tan boniques. Però sempre em queda això de dir ‘el pròxim és meu’. A més de treballar per als altres, a mi també m’agrada dirigir. Diria que una de les meues virtuts és el treball en equip perquè crec que trobe la manera de traure el millor de la gent que treballa amb mi. I un poc Gent del Desert ha sigut això, perquè al final, l’únic membre fundador que restava era jo, i un poc el grup era jo i les persones que venien a tocar amb mi en aquell moment. He estat sempre rodejat d’un munt de gent talentosa. Per exemple, Pau Barberà, que ara ja està consolidadíssim amb el seu grup nou, Sons d’Embat, al principi també va col·laborar amb nosaltres.



La cançó que obre el recull l’has signada com a Jesús Barranco. A partir d’ara publicaràs amb el teu nom, o tornarà Gent del Desert?
Ho hauré de decidir. Esta cançó l’he publicada com a Jesús Barranco perquè és la primera vegada que faig tots els papers de l’auca, des de la composició i fins a la masterització. Ho he fet tot: la lletra, la música, els instruments, la veu… Per això tenia sentit publicar-ho amb el meu nom, perquè és l’única cançó del recull on només intervinc jo. Ara he de veure si consolido esta altra manera de funcionar o revitalitzo Gent del Desert, perquè tinc molt bona relació amb els músics. A mi sempre m’ha agradat el format de banda perquè penso que la música és per a compartir-la. Això de gravar una cançó tot sol no ho havia fet mai i ha estat divertit, però la música és fonamentalment un treball en equip.



El 7 de març presentes els ’60 cantons’ en directe.
Sí, al 16 Tonelades, que diria que és la millor sala de València perquè no té veïns i això ens permet de donar un poquet més de canya. No podrem fer 60 cançons, però de moment n'he seleccionat 27. I ara, quan la banda ho veja, diran: ‘Para, para’. Segons vaja en els assajos, finalment en tocarem una o altra. En tot cas, calculo que seran dues hores de concert.