Quin vincle sentimental tens amb la Maravella?
Quan jo era petit, l’Orquestra Maravella eren els meus ídols i, quan vaig començar a fer de músic, a l’habitació de casa hi tenia el pòster d'ells. Si en aquells moments algú m’hagués dit que n’arribaria a ser el director, segurament m’hauria agafat un cobriment de cor. Ho vaig ser quatre anys i mig. Ara és diferent, però abans aquestes orquestres eren l’aspiració de qualsevol músic. Això va fer que els tingués una admiració des de petit, que va culminar quan hi vaig anar a tocar.
Ara n'has publicat un llibre que t’ha fet endinsar-te en la història de La Maravella. Has descobert alguna cosa que t’hagi sorprès?
Jo, més que la història, el que he anat a buscar és la llegenda. La història ja estava escrita. Quan l’orquestra va fer 50 anys, Matías López, que és un entusiasta de l’Orquestra Maravella, va fer una recerca històrica, molt documentada i amb tot luxe de detalls. Jo he volgut anar a buscar el fenomen Maravella, el perquè s’ha convertit en un nom que la gent té idealitzat. Per exemple, fa aproximadament trenta anys que soc fora de l’orquestra i encara molta gent em recorda com el director de la Maravella. O sigui, alguna cosa té, aquesta orquestra, i això és el que he volgut anar a buscar.
Què és?
La Maravella va començar a anar a l’estranger quan no hi anava ningú. Era quan una nit d’hotel a França o Alemanya costava el que guanyaves aquí en una setmana. Allò era una aventura, amb uns mitjans precaris, amb autocars, en males condicions, passant fred... Amb aquestes condicions, aconseguir un èxit internacional com el que van aconseguir, evidentment, té unes conseqüències.
Què té la Maravella que no tinguin altres orquestres?
Crec que en aquella època les altres orquestres es quedaven a casa esperant que les anessin a buscar per anar a tocar al poble del costat. I ho dic amb tot el respecte, perquè m’estimo totes les orquestres, però aquesta és la realitat. En canvi, la Maravella ja anava a l’estranger, ja anava a actuar obrint mercats, actuant en locals com el Kursaal de Berna i llocs d’aquests.
També actuava a Catalunya.
Clar. Hi havia molts pobles que el primer any que volien la Maravella, resulta que l’orquestra era en un programa de televisió a Itàlia; el segon any era a Suïssa; el tercer, en un altre lloc... I quan finalment podien tenir aquella orquestra que havia voltat mig món, en aquella època amb la precarietat que hi havia, es creava una expectació enorme. I quan en un lloc t’esperen i has creat una expectació tan gran, l’èxit està pràcticament assegurat. Aquella llegenda fins i tot magnificava com de bé ja ho feia la Maravella. I el boca-orella i tot plegat va acabar de formar aquesta llegenda.
Orquestra Maravella Foto: Arxiu de l'artista
Això també feia que la Maravella tingués els millors músics?
Tothom aspirava a anar a l’Orquestra Maravella. El quid de la qüestió no era anar-los a buscar: els músics se sentien atrets per la Maravella. I al principi, aquests músics van haver d’aguantar molts sacrificis, comptant que després els recompensarien. Al principi hi havia entrepans de llaunes de sardines a l’autocar i nits en hostals de mala mort. Un músic modest, que potser no té gaires llocs on anar, evidentment ho aguanta. Però un músic bo, que té altres possibilitats, l’has de convèncer. Per mi, aquest va ser el gran mèrit extraordinari d’en Ferrer al principi de l’orquestra.
La manera de funcionar també era diferent de les altres orquestres?
En Lluís Ferrer, que en va ser el fundador juntament amb el seu germà Josep i el seu cosí Narcís Vendrell, tenia una vista comercial enorme. A més de saber triar els millors músics, va saber tenir unes estratègies comercials que en aquell temps empreses d’altres rams ja practicaven, com fer publicitat i coses d’aquestes. Però a ningú no se li havia acudit que això es pogués fer amb les orquestres. Es va moure molt per gravar discos, per anar a les emissores de ràdio al principi i a la televisió, després… Va tenir una vista comercial extraordinària.
Una de les característiques de la Maravella és que sempre s’ha anat adaptant al temps. Ara hi ha qui diu que el temps de les orquestres ha passat. Com veus el futur?
Jo no crec que hagi passat el temps de les orquestres, perquè tot dona voltes i les coses tornen... En aquests moments el futur no és gaire clar perquè el públic que tenen les orquestres ara és majoritàriament gran. Això no seria un problema, perquè de gent gran cada vegada n’hi ha més. El que passa és l’època del ball ha passat. Una mica, potser, perquè les orquestres ens hem equivocat. Hi va haver una època en què els músics estàvem obligats a acontentar un públic molt ampli: des de la gent gran, que només volien pasdobles i valsos, fins als joves, que ens començaven a demanar música de Sopa de Cabra. I vam ser polivalents. Però ara això ja no hi és. Així com abans les orquestres ocupaven la part central d’una festa major, ara ja no: ara hi ha els grups de versions, que van a les barraques, i les orquestres han quedat a l’altre costat. Dic que ens vam equivocar perquè, potser, vam caure en això de voler-ho fer tot, voler acontentar tothom. I si haguéssim conservat una mica el veritable esperit de l’orquestra, podria haver anat diferent. Jo ja soc gran i no tinc ganes d’embolicar-me en aquestes qüestions, però si ara hagués de formar una orquestra, buscaria una plantilla de músics bons, un parell de cantants bons, passaria absolutament de fum, de pancartes, d’històries i de tot plegat, i aniria a buscar una big band com les de les orquestres d’abans. Ja sé que tindria poc mercat, perquè el públic avui en dia vol una altra cosa, però com que seria única, també tindria el seu espai. Potser les orquestres hauríem d’haver tirat per aquí.
