Barcelona, 1991. L’ambient cada cop més dinàmic i cosmopolita de l’escena local del jazz cridava l’atenció de programadors de fora de la ciutat, com va fer una associació que el novembre d’aquell mateix any va considerar oportú convidar un singular trio a un llogarret del Pirineu navarrès. Els tres músics en qüestió —un pianista, un baixista i un percussionista que feien una mena de jazz d’avantguarda amb elements de música ètnica— van embarcar-se en una furgoneta sense saber ben bé on anaven, i l’indret en qüestió era un poble preciós, bucòlic, rústic, de postal. El lloc on s’havia de dur a terme l’actuació, un local de la parròquia, es trobava situat al costat de l’església. “No feu gaire soroll, que estan fent missa”, els va dir el promotor del concert quan van començar a fer les proves de so.
La missa va finalitzar i els feligresos van atansar-se a l’improvisat auditori on estava prevista l’actuació. Senyores amb mantellina, homes amb boina, nens vestits d’escolanet i un mossèn amb sotana constituïen el quadre surrealista d’una sessió més pròpia d’un tuguri del Village que del local parroquial d’una vila perduda del Pirineu. “Potser els costarà una mica entendre el que sentiran”, va dir-los el baixista tremolant. El pianista llavors va arrencar amb les primeres notes d’una peça escrita en 13/8, amb una harmonia complexa que, de fet, suposava l’avantsala d’una suite de 50 minuts amb diferents canvis climàtics i fragments directament improvisats. Un silenci sepulcral va envair la platea. Les mirades dels presents, entre circumspectes i perplexes, evidenciaven un grau de compenetració, de comunió entre el públic i els artistes, mai vist.
Quan el fos de les darreres notes va cloure la suite, un silenci encara més profund es va apropiar de la sala. Passats uns segons, un senyor assegut a la primera filera va començar a aplaudir tímidament. A poc a poc, l’ovació va anar creixent fins a esdevenir eixordadora. Els músics van haver de fer dos bisos i van marxar a casa amb el cotxe ple de vi i embotits de la comarca. “Torneu quan vulgueu, aquí mai us faltarà de res”, els va dir l’alcalde aquella mateixa nit. No en va, l’actuació d’aquells tres arreplegats de Barcelona va ser motiu de conversa durant setmanes al bar del poble.
I aquesta història, amb algun ribet de fantasia, és tan real com una senyora de Matadepera que, per boca del l’imitador del molt primari diputat Joan Tardà, opina a TV3 que el jazz és “avorrit de collons”.
.gif)
