Hi ha quatre maneres de relacionar-se amb la música tradicionalment anomenada clàssica: l’entusiasme, l’apatia, el desinterès i la sordesa. La primera és minoritària i és la dels qui en són apassionats. Les persones a qui la música clàssica els és igual –no els molesta sentir-la mentre es dediquen a qualsevol altra cosa– formen la segona categoria, tot i que la més nombrosa és la tercera: gent que mai no escolta música d’aquest gènere si no és per accident –és a dir, en una sala d’espera o al supermercat–.
Hi hauria una quarta forma de relació amb la música clàssica: la dels que declaren no tenir oïda musical. Però en realitat, aquesta no existeix: com podríem ser capaços de reconèixer l’humor de la persona amb qui parlem per telèfon, canviar la marxa del cotxe o reconèixer diferents idiomes que sentim parlar?
En 20 minuts escassos de conferència, el director de la Boston Philarmonic Orchestra Benjamin Zander demostra que tots tenim una oïda fantàstica i plena capacitat per entendre i estimar la música clàssica. A més, aconsegueix que l’audiència s’emocioni i la trasllada a la categoria dels entusiastes. Zander diu que l’èxit rau en la complicitat que es genera a l’hora de transmetre un coneixement. La predisposició i motivació dels músics i del director és evidentment necessària per a la interpretació d’una peça. Però jo encara diria més, i és que també cal valorar la qualitat de la composició, l’entrenament de l’oient per fruir-ne en plenitud i les condicions d’accessibilitat a la música. Descreguts, cínics o cap de les dues coses, tots som amants de la música clàssica tot i que encara no ho haguem descobert.
Gustav Leonhardt – Bach, JS: Goldberg Variations
.gif)
