L'estàndard català

Enfrontar-te al jazz per primer cop a la teva vida fa por. Pànic. Alguns senten tant de terror que ni tan sols li han donat una sola oportunitat. Tot i que tenen els pebrots d’afirmar convençuts que no els agrada el jazz sense reconèixer també que no n’han sentit mai ni una nota. Per als més porucs, potser caldria editar una guia d’entrada a aquest món: una mena de GPS que els anés conduint pels temes més ‘fàcils’ per entrar posteriorment al jazz més dur de pair. A mi m’hauria anat bé un invent similar. Jo hi vaig arribar a través del hip-hop, intrigat per saber d’on coi treien els rapers aquelles bases musicals. I em vaig trobar que un bon gruix dels samplejos del hip-hop provenien del jazz. És a dir que gràcies a artistes com Gang Starr, US3, De La Soul, Dream Warriors, A Tribe Called Quest, Pete Rock & C.L. Smooth, Souls of Mischief o Digable Planets vaig descobrir els discos de Reuben Wilson, Herbie Hancock, Lee Morgan, Grant Green, Lou Donaldson o Donald Byrd.

I seguidament, després del soul-jazz més ballable, van arribar els estàndards, una altra bona via d’entrada al gènere, els millors esquers perquè molts nouvinguts piquin l’ham i s’enganxin per sempre més al jazz. Uns anys després em vaig sorprendre en descobrir que moltes d’aquelles melodies clàssiques que ja formaven part de la meva memòria sonora també van ser entonades en català. Això va passar després d’escoltar un CD editat per PDI amb les primeres cançons de Núria Feliu. A partir de la segona meitat dels anys seixanta, es va cruspir la major part d’estàndards en català. Però en va deixar alguna engruna a la cantant madrilenya Elia Fleta, que es va atrevir a gravar “Les fulles mortes” (“Les feuilles mortes / Autumn Leaves”) i “Cor inquiet” (“My Foolish Heart”) amb el trio de Tete Montoliu. Aquestes brillants adaptacions de Josep Maria Espinàs han contribuït a ampliar la meva discoteca amb dos dels meus estàndards preferits.

Gràcies a la voluntat de periodistes com Albert Mallofré, entre altres, els temes van començar a adaptar-se al català com es feia amb altres hits vinguts de gèneres com el pop, el folk o el rock. Ell va adaptar el famós “Call Me Irresponsible” com “Seré autèntica”, que va ser inclòs en un EP de col·lecció enregistrat en directe el 1966. Anteriorment ja havia arribat el primer àlbum d’estàndards de jazz en català, en què l’habilitat de Jaume Picas va convertir el “Misty” en un magnífic “Tot és gris” i el “Willow Weep for Me” en “Sóc com un desmai”.

I en el terreny masculí? En aquells anys el més prolífic a gravar estàndards va ser el vocalista guineà-mallorquí Guillem d’Efak. Ramon Folch i Camarasa va ser l’encarregat de traduir-li les lletres a la nostra llengua. Cal destacar el tema “Setembre, temps plujós” (“September in the Rain”), “Febre” (“Fever”) i “Com ahir” (allà on els crooners nord-americans cantaven “As Time Goes By”).

El més curiós és que, veient que la veu exòtica d’un negre cantant estàndards en català venia discos amb Concèntric, a l’altre segell, Edigsa, van apropar-se a la fórmula fitxant un crooner vingut dels Estats Units anomenat Joe Martin. Van provar sort i li van fer cantar quatre clàssics adaptats per Jaume Picas: “Lluna blava” (“Blue Moon”) i “Estiu” (“Summertime”) al capdavant. Tot i l’esforç del pobre Martin per vocalitzar, la veritat és que hi ha moments en què es fa difícil distingir si canta en català o suahili. Potser per això no es va acabar de consolidar. Aquell va ser el seu primer i últim EP a Edigsa.

En els últims temps, en què es parla tant de la recuperació de la memòria històrica, convindria recordar als que ara es dediquen a interpretar-los que molts estàndards nord-americans ja van ser adaptats al català fa mig segle. Per exemple, el “Fly Me to the Moon”, rebatejat brillantment per Josep Maria Andreu com “Porta’m lluny del món”. Cris Juanico, l’any 2006, va optar per dir-li “Vola’m a sa lluna”, passant per alt que una traducció el més fidel possible a l’original no és sinònim d’una bona adaptació.