Al nou disc de Feliu Ventura hi ha una cançó, “Els guants de la metàfora”, on el cantautor, fent gala de la seva habilitat per dir les coses sense fer-les explícites, sembla aportar –o com a mínim així ho ha interpretat l’autor d’aquest text– la seva visió sobre l’escena musical catalana. Ventura fa esment de tres tipologies de músics: els perseguidors de somnis, els perseguidors d’ovnis i els perseguidors de diners. A la primera categoria hi entrarien aquells que, com el mateix Ventura, fan del seu art una eina de proposta i transformació social. A la segona hi trobaríem aquells artistes que, si bé no fan bandera de postulats polítics de cap mena, entenen la música com una recerca i una revolució contínua per innovar, evolucionar i crear bellesa. A la tercera hi trobem, és clar, aquells que veuen en l’art una eina per a l’enriquiment personal.
Res a dir dels primers i dels segons. Però... quin problema hi ha amb els tercers? Vivim en un context d’economia capitalista. La cultura, en aquest context, és una mercaderia més, ens agradi o no. Si els Països Catalans aspiren a allò que alguns en diuen la “normalitat” –mot que, ara com ara, ha esdevingut eufemisme per dir que sí, que volem un estat propi– això vol dir que necessitem de tot: perseguidors de somnis, d’ovnis i diners. En totes les cultures immerses en la lògica capitalista és així. Una altra cosa –que, a parer de l’autor d’aquestes ratlles, fóra més que desitjable– és que en el futur estat dels Països Catalans les estructures socials i econòmiques evolucionessin cap a una forma de vida en què el capitalisme fos eradicat i esdevingués, només, un malson del passat. Em temo, però, que molt haurien de canviar les coses perquè això passés. Així doncs, mentre la música segueixi sent una mercaderia més, la cultura d’aquest país necessita perseguidors de tota mena. De fet, de músics que, cantant en català, es facin rics per tota la vida, n’hi ha més aviat pocs. I alguns –ai, les contradiccions– han guanyat molts diners perseguint somnis. Bon profit els faci, i el dia que fem la revolució ja parlarem de col·lectivitzacions i de si és ètic o no que la cultura sigui exclusivament una eina per a l’enriquiment personal.
En tot aquest debat, però, hi ha una cosa preocupant: la diferència abismal entre els artistes de primera fila i les capes mitjanes i petites de la professió, condemnades a l’amateurisme etern. Als Països Catalans hi ha molt pocs músics que puguin desenvolupar el seu ofici amb unes condicions laborals dignes. Això, i no la fama o l’enriquiment, és el que hauria de voler tot músic amb aspiracions professionals. Potser les coses serien diferents si els artistes tinguessin un sindicat fort que defensés els seus interessos davant els abusos de mànagers, agències de contractació, discogràfiques i institucions de tota mena. Hi ha qui diu que això és impossible perquè els egos dels artistes impedeixen qualsevol treball col·lectiu. És així? Salvant les distàncies potser insalvables, fixem-nos en els futbolistes, un altre grup professional carregat d’egos i amb grans diferències salarials entre les capes altes i baixes de la professió. Els remenadors de pilota han estat capaços de muntar una vaga els grans beneficiats de la qual han estat els jugadors dels clubs més petits. I al capdavant hi havia, com a cares visibles, jugadors com Puyol o Iker Casillas. Aquí és on els nostres músics s’haurien de plantar. Ara bé: algú s’imagina una vaga de músics per aconseguir condicions laborals més dignes encapçalada pels Manel, Els Amics de les Arts, Antònia Font o Sopa de Cabra?
.gif)
