Fa temps que tinc la pell gruixuda davant aquestes declaracions, uns atacs que han tornat a reaparèixer arran de l’eclosió del nou pop català buscant la confrontació directa entre dues generacions. Coincidint en el temps i en l’espai i davant la seva impotència, el pastís dels despropòsits els ha esclatat a la cara després de la triomfal resurrecció als escenaris de Sopa de Cabra convertits en uns dinosaures del rock fet a Catalunya i l’èxit a la cartellera del musical Cop de Rock de Dagoll Dagom .
Però tot i això aquests mateixos de ben segur que seguiran amb les seves teories conspiratòries. Ni s’hauran molestat a veure com milers d’ànimes s’emocionaven escoltant “Podré tornar enrere” als concerts de Sopa o no hauran sentit la sonora ovació que hi ha al Teatre Victòria a l’obra Cop de rock quan en Roc diu “jo canto en l’idioma en què somnio”. Ells seguiran parlant d’un moviment que no van viure, que segons ells no tenia cap raó d’existir, que no interessava a ningú i que només saben citar si abans o després no hi afegeixen l’adjectiu “subvencionat”. I mentre ells diuen això a nosaltres cada cop ens puja més l’autoestima.
Cop de rock Foto: Xavier Mercadé
.gif)
