El Festival In-edit Beefeater ha superat la novena edició amb molt èxit de públic, tant, que el dissabte passat assolia el rècord d'assistència al festival en un dia amb 3.700 espectadors, i en conjunt ha superat els 30.000 espectadors. Però més que centrar-nos en les xifres, tot i que més de cinquanta documentals musicals projectats en onze dies als cinemes Aribau de Barcelona no és poca cosa, estaria bé comentar l'empremta que han deixat a la gent que les ha vist (si algú també hi vol dir la seva, tota opinió serà benvinguda).
Ho admeto, la meva mirada és parcial (tampoc no tinc el do de la ubiqüitat). Si bé cal dir que enguany l'equip de l'In-edit va apostar per alguns documentals força experimentals, he de dir que el meu itinerari va ser força clàssic. Els protagonistes: Michael Nyman (inauguració), Miles Davis, Leonard Cohen, David Bowie (també amb Iggy Pop i Lou Reed), Bob Dylan, George Harrison, Queen, The Who, Ray Davies (cloenda) i la música laietana a To de Re per a mandolina i clarinet.
El subtítol de l'In-edit és 'Films from the backstage', amb la qual cosa la gent es pot esperar cert morbo, i crec que per sort el que ha predominat en els documentals és posar en primer pla la creació per sobre del compositor, com insisteix Nyman. Ara bé, Martin Scorsese en tres hores de documental evidentment aprofundeix més en Harrison, amb una música que navega entre el món material que va assolir amb els Beatles i el viatge espiritual que es va conrear ell al llarg de la seva vida, amb la complicitat de Ravi Shankar. I sempre hi ha un anecdotari a anotar, com ara que en la primera electricitat de Miles Davis descobrim que hi té força a veure l'empremta que deixa en ell la cantant de funk-rock Betty Mabry (i a la inversa, perquè ella passa a signar Betty Davis), i en la primera dona de David Bowie, Angie, descobrim també que ella (i Iggy Pop, i la Velvet Underground, i Andy Warhol) té molt a veure amb excentricitats dels inicis i imatges diverses que semblen de collita pròpia del sempre genial Bowie...
I de Leonard Cohen descobrim que té més poder hipnòtic la seva poesia, encara que sigui tocant a les quatre de la matinada a l'illa de Wight, que les cançons de Kris Kristofferson que van generar cert rebuig, o que Joan Baez es va oferir a tocar abans que Jimi Hendrix perquè els organitzadors temien per la seguretat a l'escenari si hi tocava l'incendiari guitarrista quan els ànims estaven ja prou exaltats. De Queen revisitem la passió per la música de Freddie Mercury fins al final dels seus dies i de Ray Davies que és un senyor compositor, londinenc fins a la medul·la (tot i que des de Muswell Hill), que et diu que no vol revelar quines són les motivacions de les seves cançons perquè aquestes simplement han d'arribar a la gent, però sap i sent la responsabilitat que algunes passaran a la memòria col·lectiva de la humanitat.
I de vegades, la humanitat està circumscrita en un país més petit al que li falta memòria, però sempre hi ha qui està disposat a treure'n la pols, i també hem pogut veure com la música laietana va esdevenir la banda sonora d'uns anys importants a Barcelona, ja que l'equip del programa Sputnik l'ha aconseguit plasmar. De vegades, la humanitat no és sols al món occidental i arriba un personatge que traspassa fronteres (tenint clares les seves) com Fermin Muguruza i ens ensenya què es cou musicalment en el mapa sonor dels països àrabs (ja ens ho va fer saber amb Check Point Rock, a Palestina, de què era capaç) i guanyi el Premi de la Secció Nacional de l'In-edit Beefeater per a Next Music Station: Morocco*.
Entre el públic de l'In-edit podies veure uns Sidonie encisats per George Harrison i David Bowie, o un Miquel Àngel Landete (Senior i el Cor Brutal) veient l'odissea humana del grup de poliomelítics del Congo Benda Bilili! (una història de supervivència i superació personals) i les lletres compromeses i profundes de Leonard Cohen...
Per acabar, com cantaven els Queen: "Don't Stop MeNow" i "The Show Must Go On". Així que ja esperem la desena edició de l'In-edit amb candeletes, tant com que tots els músics (i realitzadors) apassionats no deixin de fer allò que millor saben fer per a tots nosaltres: compondre i fer-nos arribar grans cançons. I, si pot ser, sense entrebancs de cap tipus, com els que van explicar que tenen per arribar a bon port els responsables del documental sobre Adrià Puntí, El rosari de l'aurora.
*La resta dels premis de l'In-Edit d'enguany són: Millor Documental Musical Internacional per a Last Days Here, i una Menció especial del Jurat per a O Samba que mora em mim. I Premi Beefeater atorgat pel públic: Papagordo. En casa de Raimundo Amador.
.gif)
