Divendres passat es va presentar al Teatre Metropol de Tarragona el Projecte 34, una òpera-rock cuinada amb molta cura per més d'una vintena de joves des de l'any 2009, que es va estrenar el dia 25 de novembre amb motiu del Dia contra la Violència de Gènere (en un primer moment s'anomenava Projecte 27 perquè era el còmput de víctimes d'aleshores). Al Metropol el van veure més de tres-centes persones, però més que l'haurien de veure i sentir! (així doncs, programadors, pareu l'orella!)
'Tertulians: bla, bla, bla, bla./ Narrador: Passaran dues setmanes/ i ningú hi tornarà a pensar./ Ja no importa, no és notícia, però ell seguirà allà./ Vist per sentència, cas tancat.' És un fragment de l'espectacle que es va estrenar divendres, amb un silenci gairebé absolut dels mitjans de comunicació. Malauradament sí que va ser notícia aquest cap de setmana passat el mateix tema. S'hauria convertit en Projecte 35, si, com seria desitjable es tornés a fer la representació algun dia més properament: a Terrassa hi va haver una nova víctima (atenció, només enguany i a Catalunya: 9).
Més enllà de fets noticiables i xifres de morts, vull defensar que l'espectacle Projecte 34 (o 35) pugui girar arreu (fins i tot a la resta de l'Estat o l'estranger; amb uns subtítols n'hi hauria prou).
Primer, perquè és poc habitual veure artistes joves, del món musical, de les arts escèniques i visuals, amb les ganes d'endegar un muntatge multidisciplinar de la qualitat que han aconseguit.
Segon, perquè tant és difícil fer-se un espai a l'escena musical –...i els Amnea ho saben bé, que porten, com tants altres grups joves, des de fa uns anys potser no sent el rei de copes, però sí fent forat a poc a poc– com és una realitat que les sales de concerts passen moments molt complicats –sobretot a Tarragona i Lleida–. Ara bé, el fet és que hi ha molts teatres, auditoris i centres cívics que potser podrien oferir el seu aparador per a projectes amb un caire social tan marcat com aquest (i 'social' no vol dir políticament correcte, perquè no ho és del tot *).
I tercer, perquè la majoria de les cançons són bones (picada d'ullet inclosa quan canten: 'Es van conèixer en un concert d'Amnea ballant rock'n'roll...''), i a més l'espectacle vol transcendir el món musical. Les veus de Roman Bonet i Uri Mas (Amnea) van ser un bon fil conductor, amb moments impressionants com a "Corres, Edip" i "Carta al fons dels meus records". Potser podrien haver aprofitat més el filó que donava una de les veus femenines principals del cor de vuit cantants d'Ol'Green.
Quant a elements escènics i visuals, magnífic sentit que pren el piano, la butaca i sobretot la bombeta a la pantalla, que s'il·lumina al mateix torn que 'el cap (del protagonista) està a punt d'explotar' i busca la llum.
En principi la violència engendra només violència, però l'art i la valentia d'enfrontar-se a 'pensaments (i fets) terribles' també ha de ser present al pop-rock del país. Sobretot, per transcendir-la i alliberar-nos-en. Potser hi ha 'bla, bla, bla, bla' que s'han de deixar de dir, de tant repetits, però n'hi ha que encara cal i s'han de dir (personalment m'agradaria veure reflectida més la veu de la dona maltractada –però no amb pòsters publicitaris al metro que tiren enrere– i com aquesta pot sortir del forat, de la por). Endavant amb les persones creadores del present i del futur!
* La trama de l'obra gira entorn un fill que, davant dels maltractaments que el pare fa a la mare (i que aquesta no denuncia), decideix matar el pare, amb les conseqüències que això li comportarà: des de la presó i el rebuig social fins a repetir, quan s'aparella, pensaments i pors del pare... però, i això és la cosa alliberadora, no ha de repetir patrons de conducta iguals).
.gif)
