El convidat: una altra música és possible?

En el moment de tancar aquesta edició –com m’agrada aquesta frase tòpica i cursi– El convidat de TV3 s’ha demostrat de nou com un èxit rotund, des d’un punt de vista quantitatiu i qualitatiu. Té unes audiències molt elevades –que sant Share conservi la quota a la Terribas– i també rep la bona consideració de públic i crítica, que el qualifiquen com un treball sensible, delicat i intel·ligent. Un dels
comentaris més repetits al carrer i al Twitter té a veure amb la banda sonora de cada capítol. “Que bona que és la música d’El convidat”, sentim sovint. “És el millor del programa”, afegeixen. I ho és realment? Saltem enrere. Fixem-nos en la música més comercial: Shakira, Lady Gaga i companyia no hi tenen presència. Normalment hi sona música recent, però d’aquella que anomenem indie.

Estic acostumat que els meus amics ‘mainstream’ de tota la vida critiquin la música que escolto amb el tradicional “si no és coneguda i no sona a la ràdio no és bona” o amb el no gens menys brillant “aquesta mena de música que només t’agrada a tu”. Són la meva ‘colla clàssica’, gent que es passa el dia comprant recopilatoris del (?)millor de Tina Turner, Rod Stewart, Phil Collins, Milli Vanilli o, en el millor dels casos, Dire Straits. Compilacions del tipus ‘Las mejores baladas de los 90’, ‘100 canciones para hacer el amor en el asiento de atrás’ o ‘Música para guateques 3’ no falten a la seva discoteca. Aquest públic ha descobert gràcies a El convidat que ‘una altra música és possible’. Han fet una conversió miraculosa. Han passat de criticar la música que consideraven minoritària a valorar-la, en un mitjà de comunicació de masses com és TV3 i, a més, en prime time. I d’això, diuen, en té el mèrit el realitzador, en David Barragan (no tinc el gust), originari de Benicàssim, a la Plana Alta del País Valencià. Curiosa connexió biogràfica: nascut a la seu del FIB, el festival indie per excel·lència.

A la selecció musical hi he detectat diversos tics i tendències: una notable presència de música en català, amb Mishima, Antònia Font, Joan Miquel Oliver, Roger Mas i Sanjosex clarament al capdavant de la llista dels més punxats. Són grups poc coneguts pels meus amics clàssics. Els sonen més Manel o Els Amics de les Arts perquè ara en parlen molt als diaris ‘normals’. Tot i això, al programa hi apareixen en comptades ocasions. Com Fred i Son o 4t 1a, que també hi han tingut el seu petit moment de glòria. I la música no catalana respon a un virtuós patró alternatiu indie. Al capdamunt de la llista hi ha grans com Adam Green, Rufus Wainwright, Wilco, Jack Johnson o Belle & Sebastian. I també hi tenen cabuda clàssics com Johnny Cash, The Rolling Stones o Tom Waits.

Vist el panorama, a què respon aquest canvi de parer? Com pot ser que una música ignorada pel gran públic sigui de cop tan ben valorada? I per què he d’aguantar tota mena d’escarnis quan vaig al popArb, al Primavera Sound o al FIB si tots aquests grups hi toquen? I una pregunta més: com pot ser que els directors dels mitjans tinguin pànic de programar música a les seves graelles?

L’experiència d’El convidat demostra que l’audiència valora la presència de bona música als mitjans. O potser només agrada perquè hi té un paper d’acompanyament i més secundari? Jo m’inclino per la primera opció. O per ser més precisos, prefereixo inclinar-me per la primera. M’agradaria. Estic cansat de les radiofórmules i els programadors que volen treballar amb risc nul. Proven –testen en diuen ells– les cançons que volen emetre amb grups d’oients per assegurar-se que agraden. Busquen l’èxit ràpid del gran públic avesat a menjar sempre les mateixes farinetes, ben triturades, perquè passin fàcilment. Ningú no s’arrisca. I en aquest sentit l’aposta de l’Albert Om i en David Barragan ha estat ben recompensada. L’Albert, per cert, no s’ha atribuït mai el mèrit de la selecció musical del programa. Sempre deixa clar que és feina del realitzador. Tot i això, em pica la curiositat. Quina música porta al seu iPod. És un ‘indie’ o un ‘clàssic’? Tinc les meves sospites...