Les ciutats tenen cos de ciment i ànima d’esponja. Barcelona no és una excepció. A través d’unes artèries normalment sobrecarregades ens hem habituat el col·lapse de les extremitats; un quadre clínic que defineix l’estat d’un pacient escanyat per la gola i atrofiat pel cap. Això vol dir sense veu ni pensament propis. Només la fluïdesa del rec sanguini i la permeabilitat d’una musculatura flexible garanteixen certa agilitat de moviments, amb la sensació que comporta de seguir avançant. Seguir viva.
Ara bé, aquesta funció només la pot garantir la regularitat en el batec del múscul més important del seu organisme: el cor. Una víscera que aplicada al terreny de la formació i la creació musical, amb qui millor es pot identificar a Barcelona és amb el Taller de Músics. Per això cal celebrar que després de tres dècades bombejant vida, il·lusió i entusiasme des de l’esòfag del Raval, hagi aconseguit per fi que la seva irrigació s’estengui fins a l’extremitat del barri de Sant Andreu. Potser alguns atribuiran a l’atzar el fet que les noves instal·lacions del Grau Superior del Taller de Músics a l’edifici Fabra comparteixin veïnat amb l’escola municipal de música que ha generat el planter més important de músics de jazz dels darrers anys. Potser no saben que el destí també té instint de supervivència.
.gif)
