Cada matí, el primer que veig quan entro per la porta de l’Enderrock és l’Ovidi Montllor. A la recepció de la revista hi tenim penjats una sèrie de retrats d’artistes catalans, obra d’en Juan Miguel Morales. I el de l’Ovidi és el primer. És una foto de la darrera època, en què el cantant d’Alcoi apareix envoltat de llibres, mirant a càmera amb una expressió cansada. És el rostre d’algú que se sap conscient d’estar esgotant els seus últims cartutxos. Data de 1994 i és, de fet, una de les últimes sessions de fotos –si no l'última– que se li va fer. Quan recorro el passadís que separa el vestíbul de la redacció, pel camí em topo amb altres mirades emmarcades. Albert Pla, somnolent entre llençols. Sisa arrossegant unes maletes. Lluís Llach amb un jersei de coll alt. Pi de la Serra, amb ulls clucs i pensatiu. Pau Riba, Pascal Comelade, Sopa de Cabra. Un triple retrat de Quimi Portet, Lluís Gavaldà i Adrià Puntí, que assenyala cap amunt. També hi ha una imatge dels primers Kitsch. La darrera foto, abans d’entrar a l’espai comú de treball, és la de Toti Soler. Mira de lluny, directe a càmera, el gest server i la guitarra entre les mans.
Creieu-me quan us dic que no és fàcil recórrer aquest camí cada dia. És com si la història et mirés cara a cara de bon matí, abans de començar la jornada laboral. Cada cop que ens asseiem a les nostres cadires, obrim els ordinadors i comencem a escriure, tenim darrere tots aquests senyors –perquè són tots senyors, això sí– mirant-nos de fit a fit i dient-nos: “Alerta què dius, nano, que t’estic observant”. I sempre hi són: quan preparem una entrevista i decidim què preguntar i que no, quan estructurem el llançat d’una revista i decidim a què dediquem quatre pàgines i a què dediquem un breu, i, esclar, quan decidim a qui posem a portada i a qui no. Treballar sota la pressió d’aquestes dues dotzenes d’ulls sempre ha estat difícil. Ja ho era quan la crisi encara no s’havia instal·lat en la dinàmica mental de la societat. Però en moments en què tot sembla penjar d’un fil encara ho és més.
Hi ha dues formes de reaccionar davant els ulls de la història. Podem mirar cap a una altra banda, com si els rostres que ens escruten fossin només fantasmes. De fet, no deixen de ser fotografies penjades d’una paret. Productes de consum, al capdavall. Això ens pot dur a plantejar la nostra feina com un simple modus vivendi, quelcom que ens permet arribar a final de més si hi ha sort. O, també, ens pot fer caure en el desànim i l'apatia, i a tenir la sensació que anem omplint pàgines sense més, esperant que passi la tempesta sense que prenguem gaire mal. Però hi ha una altra opció: mirar la història a la cara i enfrontar-s’hi. Ser conscients de la responsabilitat dels nostres actes i les nostres decisions, i mirar d’obrar de forma coherent amb allò que pensem. M’agrada pensar que la meva opció és aquesta. Intento que així sigui, i que es noti. No sempre me’n surto. No sempre ho faig prou bé. Sovint no és possible. De vegades no trobo les complicitats necessàries. Però fa molts anys que penso que és la única opció per encarar la feina (i la vida). No es tracta de tenir la consciència tranquil·la, o d’anar d’outsider: això va que hi ha coses que estan per sobre d’un temps, d’un espai i d’unes persones concretes. Que no som una finalitat, sinó un mitjà.
Sé que potser m’equivoco. Que em tiro pedres sobre la pròpia teulada. Que hi ha gent que pensa que ja sóc grandet per mantenir aquesta mena d'actituds. Però em sembla que ja és massa tard per posar-hi remei. Al cap i a la fi, és aquesta l'única opció que em permet recórrer el passadís que separa la porta del carrer de la meva taula, i no abaixar la cara de vergonya, o directament sortir corrent, quan em topo amb la mirada de l’Ovidi, els ulls d’en Llach o el gest d’en Toti.
.gif)
