Hi ha qui es pren la comunicació a la lleugera. Qui carrega contra els mitjans de comunicació. Qui no suporta el veí del costat o, fins i tot, la seva parella. I no sap dir-ho. No sap explicar-ho ni explicar-se. Però de sobte una cançó el pot il·luminar en allò que sent...
Els periodistes, que estem en un terreny de ningú (entre dues aigües), podem facilitar l'enllaç si les dues parts (els clàssics emissor i receptor) hi estan d'acord, és clar. Perquè de vegades, el periodista es troba amb un músic que no sap expressar-se o amb un públic que no té ganes d'escoltar-lo o encuriosir-se per noves propostes. I ell traçarà una història perquè pugui quallar, un dia o altre, o intentarà de totes totes saber comunicar el que li passa pel cap a l'artista, i el que vol escoltar o pot interessar l'oient. I el periodista s'equivoca, és clar que s'equivoca! Com tot ésser humà, de vegades per ingenuïtat, de vegades per cansament. Però, ai, quan l'encerta... és màgic i meravellós.
Corre per la xarxa un debat entre periodistes que m'ha fet recordar un parell de coses que m'han dit artistes que he entrevistat. Diu la col·lega Olga Ábalos: “Si tinguéssim una crítica musical més crítica, tindríem una millor escena musical? Si assumim que la cultura està massa domesticada, els mitjans que expliquen aquesta cultura ha de ser que també ho estan”. Ho diu a la conversa que manté a partir del fòrum de Nativa amb Lucía Lijtmaer, la qual contraataca a la xarxa argumentant que “el mite que la subcultura transcendeix sola sense els mitjans de comunicació és, precisament, un mite” o que “el mitjà (i l’esdeveniment cultural) adopta l’autenticitat que genera la subcultura, quan aquesta és un emblema” o que, a partir dels anys noranta, hi ha un procés de “precarització del periodisme cultural”, on regna “la subtilesa o les mitges tintes” i “l’engogamia cultural”.
Per la seva part, Albert Palomar (Plouen) em deia fa poc: "La indústria musical té els dies contats. Ara és l'hora dels músics". I Agustí Busom (Abús) me'n deia una altra: "No penso en el que hi ha fora quan faig cançons. Crec que el problema que hi ha ara és que tothom pensa molt en el que hi ha fora, quan fa cançons. Jo amb tot el carinyo del món, però la frase del Cesk Freixas ‘qui no fa cançó protesta, fa cançó renúncia’... doncs jo faria cançó renúncia, perquè no canto sobre res de fora, i m’emprenya. Em sembla molt bé que canti que el món està molt malament, jo també ho faig, però d’una altra manera".
Entra a escena, doncs, la llibertat de pensar i sentir de cadascú. Si algú vol dir el que no vol sentir un altre, s'ha de respectar. Igual que s'ha d'escoltar, mútuament i respectuosament. I, si pot ser, dialogar i enriquir-se. De tothom se n'aprèn. Perquè alhora entra en joc la manera de veure i viure el món de cadascú: Hi ha qui abocarà més esforços en la comunitat, i hi haurà qui ho farà per un afany estètic i personal, i també hi ha qui sap combinar diversos vessants.
Per mi un mestre en l'art d'aquesta combinatòria és Georges Moustaki, que recentment ens arriba a través de la veu de Marina Rossell al seu últim disc. Canta a "Sense anomenar-la": 'sempre corre per on vol perquè és ben lliure' (···) 'qui ens dóna afany de viure i desitjos de seguir-la molt més lluny'... Al final, l'anomena: la "revolució permanent". Penso que un músic és més probable que visqui en aquest estat de 'revolució permanent', se'l pot permetre més (amb les seves alegries i moltes renúncies, no hi ha dubte), però un periodista el que viu sovint és l'estar immers en la rutina productiva que es crea en un mitjà (també amb una cara bonica, de treball en equip, i una creu, certes limitacions).
Al final, cal anomenar i dir les coses, si no s'esborren del mapa. Però com diu el lema del proper BarnaSants (a punt de començar, anoteu a les agendes!): "Les idees no viuen sense organització" (Gramsci). Enderrock fa anys que està organitzat (aquest 2012 arribarem als 200 números!) i per molts myspace, bandcamp, facebooks o verkamis que hi hagi, els músics catalans necessitaran mitjans com aquest per tenir un aparador propi que vagi més enllà. No vol dir que Enderrock sobrevisqui peti qui peti, perquè el més calent està a l'aigüera avui a tot arreu, però si hi ha un lloc on encara creem referents musicals catalans és aquí. I després es pot volar més lluny, és clar. Mireu els Manel: de la desena de llistes on els inclouen com a 'millor disc nacional de l'any' o en les primeres posicions, només Enderrock es refereix a 'nacional' com allò que entenem aquells qui de bon matí quan diem "bon dia" ens agradaria que ens responguessin "bon dia".
Avui no hi ha un blanc clar ni un negre fosc. Per això, jo defenso l'arc de sant martí: tant els que porten l'estendard de la cançó protesta (que també cuiden l'art, com la Música i lletra de l'últim disc de Feliu Ventura) com els que em commouen per altres sensibilitats (pop, folk, jazz...) i no volen renunciar tampoc a res.
Passa que les renúncies són resultat de la llibertat d'elecció. Si tu tries una manera, tindràs unes conseqüències. Per sort, sempre ens podem aferrar a la vida. Com deia Bernardo Atxaga a través de la veu del cantautor Jabier Muguruza: 'La vida es la vida, y no sus resultados'. Gaudim-ne i, si pot ser, amb bona música. La que li arribi a cadascú...
Bon dia tinguin!
.gif)
