¿Per què la moguda barcelonina ha quedat com un espai digne d’estudis antropològics, un gran misteri que es va mostrant molt a poc a poc i a base de petits retalls amagats a la memòria? De l’anomenada ‘movida’ madrilenya ho sabem tot, se'n reediten els discos, en surten llibres i documentals, i sabíem fins i tot a quina perruqueria es feia les crestes Enrique Sierra dels Radio Futura. L’excés d’informació que hi ha hagut del que va passar a Madrid contrasta amb la pobresa de material sobre el que va passar a Barcelona. Només un llicenciat en underground recordarà que les taules de la discoteca 666 al Poble Nou eren taüts, pocs recordaran les performances gairebé teatrals que feien grups com Cacao Pal Mono, El Hombre de Pekín o els badalonins Flai Tunait; els més valents reconeixeran haver vist la pel·lícula Gritos a ritmo fuerte de José María Nunes, algú encara conservarà alguna peça de roba o algun disc comprat a Informe, i més d’un se sorprendrà davant la gosadia (i la provocació) d’anomenar-se Orgullo de España i ser pioners del so garatger en una ciutat que encara no sabia el que eren uns Jocs Olímpics... i ni falta que li feia. Però era una escena i era la nostra escena. No ens calien Alaskas, teníem la Tere dels Desechables o la Sílvia i la Rosa dels Último Resorte que eren més autèntiques i reals, i hem aconseguit que aquest llegat arribi als nostres dies amb tota la seva ingenuïtat i puresa. Bales perdudes que a poc a poc i entre els que hi érem hem de recuperar.
.gif)
