Formigues i cigales

Qui no coneix la faula de la cigala i la formiga? La primera es passa el dia cantant sense preocupar-se del futur, la segona no para de treballar acaparant aliments per sobreviure a l’hivern. Però el missatge moral de la història, avui, no ve al cas. Perquè el que ens interessa és la curiosa i extraordinària simbiosi entre cigales i formigues que s’ha produït en un festival, el Tradicionàrius de Barcelona, que arriba a la vint-i-cinquena edició.
És cert. Sense la música de la cigala no hauríem gaudit des del 1988 de tantes i tantes glorioses nits de folk al CAT de Barcelona. Però sense la feina de la formiga el Tradicionàrius no hauria consolidat la seva posició i la de tot l’àmbit de la música d’arrel dels Països Catalans. És a dir, que per una vegada totes dues bestioles han actuat coordinades. Un miracle de la naturalesa? No, és una estratègia conjunta i ben planificada, tot i que al començament de l’aventura ningú podia esperar-ne l’evolució que ha tingut.
Al 1993, la conversió del Centre Cívic L’Artesà de Gràcia en Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) consolida una dinàmica imparable, perquè disposar d’un espai estable per a l’ensenyament i la difusió del folk és com posseir un arma carregada de futur, que diria el poeta.
La història del Tradicionàrius protagonitza el número especial de la revista Sons, que se suma als actes del 25è aniversari. No hi apareixen totes les cigales i les formigues que amb encerts i errors han construït el festival, però sí que vol ser una visió panoràmica i plural d’aquest quart de segle. La llista d’episodis és interminable i va des del curset instrumental més humil fins a la gravació d’un projecte; el lloguer de la sala d’actes per assajar projectes, la implicació en tota mena d’iniciatives externes d’arreu, la coordinació i l’intercanvi amb altres entitats vinculades al folk, el paper d’interlocutor del sector amb les institucions; la publicació de llibres i discos, l’organització de debats, tertúlies i manifestos, l’expansió cap al Pirineu –sobretot amb l’escola d’Arsèguel–, l’atenció que s’ha parat a la rumba, que és veïna de Gràcia; el progressiu interès per ascostar-se a altres gèneres musicals contemporanis, els cicles de música aragonesa, basca, castellana, asturiana, celta i tantes altres. I no oblidem el bar, entranyable cau on neixen i moren les idees, es creen i es desfan els grups, s’inventen i es desmenteixen les conxorxes, es lliguen i es barallen les parelles… Un acudit molt popular diu:
—I tu, a què et dediques?
—Jo sóc músic.
—Ah, molt bé, però de què treballes?
Al CAT i al Tradicionàrius són músics i treballen. Són cigales que són formigues, i formigues que són cigales. No ha estat fàcil arribar a un punt de fusió artisticofuncional. Però ningú no pot negar que la feina ha estat immensa: el festival ha estat la fotografia sonora de l’estat de la qüestió del folk als Països Catalans i, al mateix temps, gràcies al Tradicionàrius la música tradicional catalana s’ha recuperat amb fermesa i amb unes arrels que estaven a punt de perdre’s aquell llunyà 1988. I no només això, sinó que també les projecta amb tota l’esperança cap al futur.