La vida és un carnaval

Fa uns dies l’Ajuntament de Barcelona va decidir suprimir la rua central del carnaval de la ciutat, al Paral·lel. Les comparses que hi havien de participar –la majoria llatinoamericanes– van quedar sense marge de reacció.
Si no ho vaig entendre malament, els nous governants argumentaven que aquest no era un esdeveniment suficientment “tradicional”, que es volien recuperar antigues tradicions “autòctones” i deixar de banda costums “importats”, i tal i pasqual. Finalment s’ha arribat a un acord i la rua sobreviu per ara, tot i que en versió retallada, és a dir, sense subvencions. Quanta raó té Isaac Delgado: “La vida és un carnaval”.

La immensa majoria de llatinoamericans que viuen a l’àrea metropolitana de Barcelona es maten a treballar i acostumen a passar-les magres. És molt meritori que trobin temps per assajar coreografies i preparar vestits, com diria algú, “amb il·lusió”. Fins ara, la rua carnestoltenca ha estat el moment de l’any en què podien lluir davant de tothom la seva cultura amb orgull i ser protagonistes de l’espai públic. Són conscients d’això els senyors que van decidir carregar-se la rua? Segurament sí.

Es volen recuperar els antics rituals dels balls de màscares, donar protagonisme als mercats municipals… Ja em sembla bé, però per mi un carnaval barceloní autènticament popular ja no pot prescindir de les comparses llatinoamericanes, de manera que el 8 de febrer me n’aniré al Paral·lel.    

Per veure que la qüestió no és tan simple com ens volen fer creure, val la pena llegir els articles de dos savis, veure un vídeo interessantíssim fins al final i passejar-se per una entrada de la Viquipèdia –encara no l’han retallat– sobre el Carnaval d’Oruro, Patrimoni de la Humanitat com els castells, la Muixeranga i la Sibil·la:
 

Ara que n’és el temps, uns apunts sobre Carnaval, de Bienve Moya.

La lògica de les identitats, de Manuel Delgado.

El Carnaval d’Oruro, de Viquipèdia.