La pedra filosofal

La portada d'aquest número d’Enderrock la protagonitzen Els Amics de les Arts. El quartet publica el 14 de febrer el seu quart treball discogràfic, Espècies per catalogar (DiscMedi, 2012). El grup ha volgut aprofitar les pàgines de la revista per donar a conèixer de primera mà tots els detalls del seu disc, a través d’una extensa entrevista i d’un llibret-catàleg exclusiu que descobreix els secrets de les noves cançons. Els Amics exemplifiquen a la perfecció un nou model d’èxit: el d’un grup que a partir de les cançons i a través de les xarxes socials s’ha anat llaurant de mica en mica un públic sòlid i que, finalment, a còpia de fer la feina ben feta, ha aconseguit eclosionar i ha arribat a una audiència massiva. No són els únics. Vivim els temps de la revolució Twitter, no només a les places ‘indignades’ dels Països Catalans o dels països àrabs, sinó també en l’àmbit cultural i musical. En parlem també en aquesta revista amb un reportatge en què radiografiem l’estat del Twitter musical català i publiquem la llista dels 25 grups més seguits i dels 25 artistes més influents de la xarxa social.

De vegades, però, correm el risc que els arbres no ens deixin veure el bosc. És realment tan important, Twitter? Darrerament, sembla que els artistes arriben a creure que, per fer una bona campanya de promoció dels seus discos, l’únic que cal és anar penjant comentaris a Twitter o tenir com més amics millor al Facebook. I sens dubte que saber emprar bé les xarxes socials és un valor afegit molt important per garantir l’èxit d’una proposta artística, però no és, ni de bon tros, el factor determinant. Ni Twitter ni cap altra xarxa social té la pedra filosofal de l’èxit. Hi ha altres elements determinants: d’una banda, els mitjans de comunicació i les publicacions musicals transmediàtiques, que segueixen sent avui en dia els principals emissors i creadors de tendència cultural. Estopa, per exemple, tenen 120.000 seguidors a Twitter. Però no els tindrien si, prèviament, no haguessin tingut una gran presència mediàtica en tots els formats. I, a més a més, cal no oblidar una cosa: cap xarxa social ni cap campanya de màrqueting són tan efectives com les bones cançons i un bon directe. Els Amics de les Arts, com tants altres artistes abans que ells, no haurien arribat a dalt de tot si la seva matèria primera –les cançons– no hagués estat capaç de connectar amb un ampli segment de públic. Les xarxes socials o els mitjans i la publicitat poden fer més fàcil que això s’esdevingui. Però, abans que res, hi ha les cançons.

Tot sovint, els periodistes ens trobem cara a cara amb músics que ens pregunten què és el que els cal a les seves cançons per acabar de connectar amb el públic. Tant de bo tinguéssim la pedra filosofal, però tampoc la tenim. I no la tenim perquè no existeix. Que tenir bones cançons sigui indispensable per assolir cert ressò popular no vol dir, però, que siguin la garantia de l’èxit. Fan falta molts altres elements: per començar, una bona estratègia de comunicació, que ha de tenir en compte l’entorn, però sobretot el suport de mitjans i periodistes que tinguin una certa capacitat prescriptora. Tenir un espai als blogs més influents d’internet és important, però tampoc no és res comparat amb el que representen trenta segons de Telenotícies. I, al marge de la promoció, és important picar pedra. Els Amics de les Arts, abans de publicar el seu reeixit disc Bed & Breakfast (DiscMedi, 2009), van fer-se un tip de fer concerts per petites sales presentant les maquetes. Sovint, com recorden a l’entrevista, sense gaire èxit d’assistència. Van ser constants. Van treballar de manera intel·ligent, es van presentar al Sona 9 i van encartar el segon disc amb l’Enderrock. I van tenir confiança, per sobre de tot, en la música que feien i en la gent que els podia fer costat. Potser l’única pedra filosofal són les cançons.