Operació sardana

Ja són massa senyals i no puc fer com si sentís ploure. El primer, aquella frase d’“Els guapos són els raros” de Manel. Una cella se’m va arquejar quan vaig sentir ‘...I ballen sardanes a plaça Sant Jaume i ho fan de collons’. Ostres! Sardanes! Uns nois de vint-i-tants anys fan treure el cap a la sardana al seu primer disc? I no com una anècdota, no, sinó com un elogi, la prova més evident que si la balles bé i ho fas al mig de Barcelona, és que tens l’autoestima en perfectes condicions i no et calen ni les orelles de Paris Hilton ni la barbeta de George Clooney. I vaig pensar: aquests quatre nanos no tan sols tenen d’original el fet de tocar l’ukelele i intentar fer un nou folk, sinó que també, de retruc i potser sense saber-ho, estan normalitzant una dansa que tu, que tu... que tu ni saps ballar! Tu, que te les dónes d’activista de la teva cultura, ha! I aquí es va quedar la cosa, fent pòsit, però en repòs.

L’altre senyal em va arribar aquest últim festival Grec. L’espectacle inaugural es titulava La muntanya al teu voltant, era del coreògraf Cesc Gelabert, un tòtem de la modernitat, i prometia fusionar dansa contemporània i... sardana? Uau! Aquesta sí que no me l’esperava! I per què no? Per què m’assalta la sorpresa cada cop que algú que admiro inclou la sardana al seu discurs artístic? Ha estat massa anys propietat d’un determinat catalanisme? Hem passat massa dècades de menyspreu i de disfunció cultural? L’educació pública catalana encara no ha resolt la ignorància de les nostres pròpies tradicions? Segurament de tot una mica i més factors que se m’escapen. Però vet aquí que amb l’espectacle sardanista de Gelabert vaig obrir els ulls. Em van meravellar tant els sardanistes quan van sortir a escena! “Tenen un virtuosisme minimalista”, em va dir també entusiasmat el gran coreògraf. I tenia tota la raó. Feia esborronar com puntejaven i com botaven. Quina precisió, quines figures més escultòriques que marcaven. Feina tenien els ballarins de dansa contemporània a aconseguir crear aquesta mateixa màgia. La sardana es va menjar absolutament tota la funció, i a la sortida, érem moltíssims els fascinats que sense portar faixa ni barretina no ens en sabíem avenir de la bellesa que havien creat els balladors de sardanes.

Més senyals: Què em trobo a l’escenari del Teatre Jardí de Figueres presentant el concert d’aquest Cap d’Any de TV3? Doncs unes sardanes immenses interpretades per l’Orquestra Filharmònica de Catalunya i ballades per l’Agrupació Mediterrània Dansa. Mentre sonaven la “Daliniana”, “L’Empordà” o “La Santa Espina” només vaig tenir ulls per seguir aquells braços estirats com filferro, aquelles cames de roure saltant al compàs de la tenora, el tible, el flabiol i el tamborí. Passos discrets i humils però insistents, que marcaven el ritme sense descans. I és que, ben mirat, potser és per això que la sardana magnetitza, perquè reflecteix una mica la manera com som: dels que ens costa fer el gran pas, però puntegem i puntegem fermament fins que fem forat. Qui sap...

Quart i últim senyal: M’acaba de caure a les mans el disc La sardana grans èxits / Greatest Hits de la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona. El títol potser farà riure burletes i acomplexats, però us asseguro que jo ja sóc immune a aquesta passa. Vaig desembolicar el CD amb la il·lusió amb què encetaré el nou d’Els Amics de les Arts i el vaig fer sonar al cotxe a tota pipa. I és que no pot ser, home, ens ha de caure la bena dels ulls d’una vegada. No pot ser de cap de les maneres que hàgim dimitit de la nostra dansa nacional. No pot ser que cada cop menys gent jove la sàpiga ballar i que no conegui cap títol de sardana. Feu l’enquesta. No pot ser que els que passem per moderns perquè escoltem a Manel, vivim a Gràcia, visitem el CCCB i ens encanten els cines Verdi i la sala Heliogàbal no puguem afegir-nos a la rotllana perquè ni ningú ens n’ha ensenyat ni ens hem preocupat d’aprendre’n. Hem de fer-hi alguna cosa, ja. Les sardanes han de poder ser tan cool i contemporànies com tot això, o més. Va, pensem-hi, s’accepten idees, us les escolto totes (jo pensava proposar un programa a la tele... Què, us fa peça?).