Fa pocs dies em va tornar a venir al cap la tonada d’aquesta cançó popular catalana. L’havia cantada de petit a l’escola, i recordar-la va ser com un viatge en el temps. Com a la teoria de 'la magdalena de Proust’ a la recerca del temps perdut, les sensacions que provoca una antiga cançó sucada en una tassa de cafè amb llet provoca un allau de records que havien romàs perduts i que, de cop, apareixen com recuperats i de plena actualitat.
El ball de la civada jo us el cantaré;
el pare, quan la llaurava, feia així, feia així,
se’n dava un cop al pit i se’n girava així.
Treballem, treballem, que la civada, que la civada,
treballem, treballem, que la civada guanyarem.
Curiosament, taral·lejant la tonada se’m va capgirar per un ‘retallem, retallem’. El subconscient em va trair? Algú ens ha anunciat que ja no 'vol pagar la festa’. En quatre dies ens podríem carregar tot el que s'ha construït i recuperat en l'àmbit cultural i musical durant els darrers anys: festivals, fires, indústria cultural, creadors, mitjans... “La culpa la té la crisi!”, es justifiquen uns. “Ja no hi ha diners per a la cultura, ni res tornarà a ser igual”, argumenten altres. “S’ha tancat l’aixeta que fins ara rajava a doll per al sector cultural i dels mitjans de comunicació”, etziben els de més amunt. “Les biblioteques deixaran de rebre revistes i llibres, i els bibliotecaris hauran de ser voluntaris”, anuncien des dels altaveus.
Alguns ajuntaments anuncien la pràctica eliminació d’alguns festivals, com és el cas del FIMPT, sense tenir en compte la repercussió i la gravetat d’una decisió d’aquest tipus. O és que es pretén estalviar convertint la població en analfabeta i sense referents culturals? Potser alguns gestors pensen que eliminar la partida de cultura serà una decisió que no tindrà repercussions polítiques, fins i tot hi ha algun ignorant que l’aplaudeix, però una decisió d’aquest tipus equival a esborrar del mapa una ciutat, una comarca o un país. I després plorarem que no tenim ni llengua ni identitat, que som tan pobres que no tenim ni dignitat.
És ara el moment d’avaluar el cost social, polític i nacional de les execucions culturals que amenacen a tothora i arreu del país. Val la pena que ens aturem un moment, i que abans d’enviar els botxins a fer la feina, valorem la manera de garantir –en una situació de crisi com l’actual– com es poden sumar esforços i fer rendibles els projectes culturals i musicals. És imprescindible que analitzem la rendibilitat de la cultura en la nostra societat, i veurem com aquells que hagin sabut protegir i reivindicar els valors culturals seran els primers a sortir de la crisi. A la resta d’Europa ja fa anys que ens porten avantatge, i en això sí que els hem de copiar.
.gif)
