Però vet aquí que l’endemà, mentre la xifra dels aturats seguia pugnant per superar el gloriós lema de “Som set milions” i el país opositava per rellevar Grècia en el parany del rescat europeu, el tema del dia era l’escàndol dels Gaudí. “Vergonyós”, “improcedent”, “inoportú”, “indigne”, “indecent”, “inadmissible”, “horripilant” només són alguns dels qualificatius que ocupaven els titulars dels diaris i els comentaris dels tertulians mediàtics a l’entorn de la gala cinematogràfica. Tot i que em resistia a cedir, finalment la curiositat em va vèncer dos dies després. El cercador de Youtube em va facilitar l’accés a la maleïda gala dels Gaudí, i la sorpresa va ser absoluta quan vaig descobrir que havia passat gairebé tres hores enganxat a la pantalla de l’ordinador devorant fil per randa tots els detalls de la malèfica cerimònia. Em vaig reconèixer estranyament fascinat per la pocavergonya, la frescor i la naturalitat d’un actor que fins llavors desconeixia, un tal Xavi Mira –digne fill d’Alcoi, la terra que va veure néixer el gran Ovidi Montllor–, que seguint les pautes d’un impecable guió –incisiu, punyent i atent a l’actualitat tant des de l’àmbit polític com de les relacions socials– recuperava la dignitat del bufó –una figura que va sorgir per tocar el voraviu al poder– i l’exercia amb un mestratge colossal. Al seu costat, una simpàtica Alba Florejacs li donava la rèplica amb encert i picardia. Els números musicals van ser un altre regal inesperat. En primer lloc per l’execució fantàstica de l’esplèndida Barcelona Jazz Orquestra, però també per part dels guionistes a l’hora de convertir “El vestir d’en Pasqual” –un clàssic del gran cupletista Joan Viladomat– en una peça digna del millor Kurt Weill. De la mateixa manera que em va impressionar la interpretació que va fer el mateix Mira de l’“I’ve Got You Under My Skin”, que va coronar el millor moment de la vetllada amb el ball de Sol Picó i el mestre Fred Portabella. Inevitablement, la desfilada de premiats i la convenció dels agraïments va ser el més farragós de l’espectacle. Però ves per on, les tan criticades intervencions dels presentadors ocasionals per entrebancar-se o mostrar certa dificultat a l’hora de llegir les dues línies de text assignades, les vaig acollir amb la identificació que em genera tot gest d’imperfecció humana. Per fi, una fotuda gala on la presumptuosa i falsa perfecció i quadratura del cercle no hi tenien cabuda. Per reblar el clau, a més, el discurs espontani i personal de l’honorífic Pere Portabella va aportar la lucidesa, la reflexió i la intel·ligència que per si mateixes justificaven l’existència de tota aquella magnífica bufonada. Poques vegades en un acte d’aquesta naturalesa s’hauran sentit paraules tan sàbies, sinceres, generoses i eloqüents, i desprestigiar-lo sencer per la incomoditat de rebre menys aplaudiments que un cavall de pega no és més que una invitació a l’orwelliana revolta dels animals.*
*Per cert, si tenen l’oportunitat de repescar les impagables imatges podran constatar com darrere la filera dels ofesos un actor secundari de galtes vermelles i papada consistorial s’està partint la caixa com cap altre espectador de la sala. Jo diria que els Gaudí ja tenen bufó per a la cerimònia de l’any vinent.
.gif)
