El 3 de març, el guaperes Michel Teló cantarà al Sant Jordi Club de Barcelona l’hiperexitós “Ai si eu te pego” davant una multitud de fans i de crits. Hi haurà brasilers que en coneixeran d'altres, però hi haurà molts indígenes que hi aniran atrets per "el éxito del momento" (així és com s’anuncia als cartells). No sabem encara quantes vegades la repetirà, i si hi haurà lloc al repertori per alguna altra cosa que no sigui aquesta cançó. Que per cert, a pesar que li agradi a Cristiano Ronaldo és més que bona, és una bomba. Les nenes la ballen al pati de les escoles.
Tot i que la música de Teló és simplota, no sona gaire lluny de La Troba Kung-Fú. Potser és l’ànima d’acordió de Joan Garriga i de Teló, o potser és la cadència reggae o potser és la càrrega explosiva i bastarda (bastarda en el bon sentit de l’adjectiu, si és que n’hi ha algun). Entre l’exfutbolista de Paranà i l’exdusminguet de la Garriga s’hi intueix alguna connexió.
Ara, les lletres no tenen res a veure. Joan Garriga sap barrejar com ningú imaginaris locals i globals, tradicionals i moderns, mediterranis i americans, llengües hegemòniques i minoritzades. Potser un antecedent de les seves grans lletres pop copy/paste seria Peret cantant fa cinquanta anys a la seva versió de "La bamba": 'Yo no soy marinero, tampoco capitán, que yo soy gitanito, moderno y de capital'.
Del segon disc de La Troba, la millor peça, la que quedarà per a la posteritat, és "Flor de primavera", que té una dolçor que gairebé arriba al nivell de les excelses bachatas ensucrades de Juan Luis Guerra. Com que el dominicà és amic de l’inefable Enrique Iglesias molts el posen al calaix dels horteres industrials quan, de fet, el seu disc Bachata rosa (Karen Records, 1991) és un dels millors discos de folk de tots els temps. Però aquesta ja és una altra història d'èxit bastard.
.gif)
