Ha sortit Espècies per catalogar (DiscMedi), el nou disc d’Els Amics de les Arts. Si no viviu en un altre planeta o aïllats en una cova remota dels Pirineus, probablement us n’haureu assabentat. Els mitjans hi hem dedicat especial atenció i, òbviament, el Grup Enderrock ho ha ubicat en un punt prioritari de la seva agenda, tenint en compte el gran ressò de la banda a tots els nivells, les expectatives generades després de Bed & Breakfast (DiscMedi, 2009) i també, esclar, els criteris estrictament artístics. Aquest article és precisament això: una defensa d’Els Amics de les Arts des del punt de vista estrictament musical.
Els Amics són un grup que, a diferència d’altres formacions d’èxit del panorama actual, no desperta les simpaties de la major part de la crítica. Sovint és objecte d’atacs poc documentats des de tota mena de plataformes. No és matèria d'aquest article analitzar per què passa això. En tot cas, dir que tothom és lliure d’opinar el que vulgui, i que tants caps, tants barrets. Ara bé, les opinions més dures sobre un grup de música sempre és millor que se sostentin amb arguments, cosa que, quan es tracta d’Els Amics, no sempre passa. En aquest article, però, no volem parlar d'opinions, sinó de fets. I els fets ens diuen que Els Amics de les Arts han fet un molt bon disc. Pel que fa a composició, és molt més rodó que no pas Bed & Breakfast. No hi ha cançons de farcit, i totes estan pensades al mil·límetre. En molts casos no són temes fàcilment corejables, però sempre hi trobarem aquella melodia fàcilment identificable. Quant a arranjaments, està extremadament polit. Amb la complicitat de Ferran Conangla, Els Amics han vestit de forma pulcra i eficaç un disc que et deixa saciat però no t’embafa. Hi ha cordes, vents, programacions que de vegades només s’intueixen i filigranes vocals al més pur estil Crosby, Stills & Nash, com a “L’home que dobla en Bruce Willis”, probablement la millor cançó del disc.
Estilísticament, Espècies per catalogar gravita entre el pop i la cançó d’autor, amb apunts folkis (“Els ocells”), escapades disco (“L’affaire Sofia”) i experiments rockers (“El matrimoni Arnolfini”). On excel·leixen, però, és en el tractament del mig temps (“Louisiana o els camps de cotó” o “L’arquitecte”). Menció especial mereix el tema “Carnaval”, amb la instrumentació a càrrec del Col·lectiu Brossa i una lletra que delectarà Màrius Serra. Aquí entrem en un altre punt bàsic del treball: les líriques. A diferència d’altres grups de pop, Els Amics –com també ho fa Manel– són conscients del pes històric de la cançó d’autor en la tradició musical del país, i per això aposten fort per unes lletres molt elaborades, que no es perden en divagacions oníriques i expliquen històries ben palpables. En aquest àmbit, Els Amics han realitzat un gran treball, en alguns moments enciclopèdic, introduint multitud de referents de la cultura pop i proposant una sèrie de jocs de miralls que l’oient s’haurà d’entretenir a descobrir.
En global, doncs, Espècies per catalogar és una obra molt completa, que supera amb escreix l’anterior producció del grup. Si haguéssim d'esmentar algun aspecte millorable, podríem citar l’incorregible costum de dilatar els temes (gairebé cap baixa dels quatre-cinc minuts) i certa tendència a explicar històries que sovint giren entorn de les relacions romanticoamoroses, amb un punt que de vegades resulta massa afectat. És un risc que el grup assumeix, perquè Espècies per catalogar és un disc on domina l’emoció, obert de bat a bat, sense trampa ni cartró. Són Els Amics de les Arts excel·lint en el rol de fer d’Amics de les Arts. Un grup que fa grans coses sense necessitat de grimpar a dalt d’un pedestal per ser idolatrat: paradoxalment, potser per això serà blanc de les ires de cínics, descreguts i gent amb l’ànima de vinagre. Hi ha qui no tolera l’èxit aliè, sobretot si a més s’assoleix amb certa modèstia i a base d’esforç.
.gif)
