Una escletxa sonora i de llum

El mes de gener, l’obertura de l’any 2012, ha estat especialment convuls en el terreny de la música clàssica. La majoria d’auditoris públics o amb subvencions institucionals de les administracions ja han anunciat que hauran de retallar les seves programacions a causa de la tisorada que han hagut d’aplicar la Generalitat de Catalunya, els ajuntaments i el Ministerio de Cultura. El Liceu ha anul·lat part del cartell de la temporada a l’espera que es concreti un ERO que pot portar els treballadors a un atur temporal; a L’Auditori el nou director general ha anunciat que haurà de prescindir de bona part de la programació tot i que ‘salva’ l’estrictament imprescindible que és l’OBC, i al Palau de la Música Catalana també es parla d’ajustar concerts i fer canvis estructurals de cara a la temporada que ve.

Enmig d’aquest panorama desolador, els músics i compositors catalans –alguns dels quals amb una gran projecció internacional– malden per fer sentir la seva música, s’autoinventen i segueixen treballant sabedors que cal un canvi de model en el panorama musical català. Entre aquests, al número 4 de 440 Clàssica en destaquem dos d’una mateixa generació però d’estètiques completament diferents, gairebé oposades, com a mostra de l’ampli ventall compositiu que ofereix el país. Un és Albert Guinovart, a qui dediquem la portada i el DVD que acompanya la revista, un compositor i músic multifacètic que ha sabut combinar amb encert i malgrat les reticències d’un món sovint massa encotillat la composició musical tant estrictament clàssica com escènica amb la interpretació pianística i la pedagogia. Amb l’eslògan I Love Melody, Guinovart, un dels orquestradors de la banda sonora de la pel·lícula recentment guardonada The Artist, ha fet una clara aposta per la melodia per fer-se entenedor al públic, en un exercici de contracultura que a molts països ja fa anys que funciona però que des de l’academicisme exacerbat de Catalunya sovint encara es critica.

A les antípodes musicals de Guinovart hi ha Benet Casablancas, un compositor que s’ha decantat per l’atonalitat i que ha vist recompensat el seu esforç amb nombrosa obra estrenada a l’estranger a càrrec de formacions tan prestigioses com l’Arditti Quartet, la National Youth Symphony Orchestra of the Netherlands, la Malmö Symfoni Orkester, l’Orchestre National de Belgique, la BBC Symphony Orchestra, la Deutsches Kammerphilharmonie de Bremen o la Tokyo Sinfonietta. A
més, la London Philharmonic Orchestra interpretarà aquest mes l’estrena mundial d’una nova obra de Casablancas, Darkness Visible, al Palau de la Música.

Són dues cares d’un panorama que, ben observat, esdevé un autèntic poliedre amb tantes cares com compositors té el país, un país que aquests dies també està obligat a fer una mirada als orígens rescatant de l’oblit alguns dels mestres que van establir les bases de la música actual: Ricard
Lamote de Grignon –a qui dediquem la secció Músics de la Nostra Terra–, Xavier Montsalvatge, Eduard Toldrà, Frederic Mompou i Manuel Blancafort, cinc noms que ressorgeixen del passat gràcies a la tasca del Centre Robert Gerhard, que els ha unit en una única programació d’aniversaris a L’Auditori de Barcelona, el Palau de la Música i el Gran Teatre del Liceu. En aquest sentit, 440 Clàssica s’afegeix als pertinents actes d’homenatge previstos enguany i dedicats als principals compositors.

Tot i la crisi que s’encomana de forma endèmica i de la qual no podem deixar de parlar perquè dia a dia afecta el món musical català, els nostres compositors actuals i els del passat obren una escletxa sonora i de llum cap a la qual dirigir-se.