Convé aixecar la veu per denunciar la resignació que sembla imposar-se quan vénen mal dades i l’àmbit de la cultura assumeix la seva immolació. Des del tangible poder polític i la imposició intangible dels mercats, ens han fet creure que drets bàsics fins ara adquirits en aquest racó de món com l'habitatge, la sanitat i la feina es troben sota mínims. Vivim immersos en una regressió, reforma laboral en mà, que legalitza l’explotació, la precarierat i la desatenció i ens converteix en personatges d’un relat dickensià. Davant una catàstrofe que ells mateixos han generat, la cultura, que ja és comparsa en temps de bonança, es converteix en destorb i en matèria prescindible sense necessitat de justificació. Si aquesta percepció s’aplica al sector en concret de la música popular, una expressió que molts associen més a un entreteniment que no pas a un bé, un valor i una riquesa d’una comunitat, les conseqüències són ja deplorables. Per tot plegat resulta inacceptable que amb la coartada de la crisi les institucions i entitats que ens administren escapcin la continuïtat d’iniciatives ja consolidades en el temps i amb èxit sobradament reconegut com el Festival de Dixieland de Tarragona o el Vermut Jazz de L’Auditori de Barcelona, dues activitats de caire eminentment popular i participatiu que a més d’esdevenir magnífics aparadors d’una de les escenes musicals més efervescents i creatives del país, donaven feina a més de tres-cents músics amb els seus respectius mànagers, representants i discogràfiques, i sobretot en el cas del Dixie de Tarragona –capital de la cultura catalana aquest 2012, no ho oblidéssim– on els sectors de la restauració i el turisme hi participaven d’una manera activa. De la mateixa manera que cal celebrar l’esforç i la determinació de continuïtat de festivals de jazz com el de Terrassa, que avui s’inaugura, es fa necessària la denúncia i la mobilització si s’escau per evitar que la impunitat es converteixi en norma a l’hora de mutilar una escena musical que no només ens alimenta l’ànima.
In memòriam