Joan Garriga presentava el passat dissabte 3 de març Des de la panxa del bou, crits i cançons, una producció en exclusiva per celebrar el desè aniversari del Teatre-Auditori de Granollers. A nivell musical, va resultar deliciós. En canvi la posada a escena incorporava una miscel·lània d’ingredients dramàtics amb força potencial però poc treballats.
No hi ha dubte que el ric microcosmos del Vallès inspira el bulliciós pap de Joan Garriga, ànima de La Troba Kung-Fú. Com algunes de les seves creacions musicals, l’espectacle es va nodrir de referències vallesanes. Al teló de fons es projectava un recorregut audiovisual pels seus paisatges urbans i rurals, presents i passats, de polígons i de vinyes; “Flor de primavera” amb imatges idíl·liques del Montseny; “Stop blood” amb cruentes instantànies del bombardeig italià sobre Granollers l’any 1938. En diversos moments hi van intervenir rapsodes com Xavier Grimau (Sabadell), Xavier d’Edimburgh (Lliçà) o l’esperat Josep Bover, un recitador i poeta habitual dels carrers de Granollers –ciutat on fins i tot els excèntrics són il·lustrats–. El conegut com “el rapsode del Vallès”, vestit de rabadà, va recitar amb un dramatisme impecable passatges ruralistes i patriòtics de clàssics com Carner o Verdaguer. Aquesta va ser la intervenció més esperada i aplaudida, però també la més ben trobada i executada; fins i tot per sobre d’un Tortell Poltrona –establert amb el Circ Cric al peu el Montseny– notòriament improvisat.
Tot plegat va encaramel·lar una audiència granollerina amant de l’autoconsum. Alhora, el Vallès –o els vallesos– va exercir de fil argumental d’un espectacle original, però poc assajat i amb ingredients tan accessoris com Garriga fent-se rapar el cap pel baixista Marià Roch o deslliurant-se d’una camisa de força on prèviament Tortell Poltrona l’havia entaforat. Massa papers va voler acumular el líder de La Troba: guionista, director musical, director escènic, actor... Potser hauria hagut de delegar part de la feina a un director d’escena, que s’encarregués de traduir al llenguatge teatral les maquinacions de Garriga, tan prolífiques i tan críptiques a la vegada. I és que de bones idees i bons aliats no en van faltar: Jordi Musquera i les seves projeccions, que incloïen un enginyós efecte d’ombres xineses amb personatges reals; Poltrona en moto verídica circulant per les carreteres vallesanes projectades; Pep Pascual i el seu repertori d’instruments aeròfons normals i paranormals, que va donar un toc encertadíssim a les ja de per si ben cuinades composicions de La Troba; una original versió de l’àrea “Una furtiva lágrima”, de l’òpera L’elisir d’amore; o les recents creacions “Borratxo de Vallenato” o “Canta Mariachi”.
En efecte, la proposta té bona fusta i podria tenir perspectives més enllà d’aquesta funció especial d’aniversari. La Troba Kung-Fú i les composicions de Garriga es van demostrar més que aptes per al format de concert teatral. Segurament falta acabar de treballar la part dramàtica, conjuntar millor l’espectacle i assajar-ho més tot plegat.
.gif)
