Em truca un amic de la meva ‘colla clàssica’ encara emprenyat pels comentaris del darrer Destrio, on feia referència als dubtosos gustos musicals d’aquest grup d’amistats. Superada la tempesta telefònica, que no reproduiré per no tenir la segona enganxada, l’Ortega em diu: “Sort de nosaltres que encara comprem cedés, perquè aquest negoci d’aquí a quatre dies s’acaba”. Clic.
Pot semblar que l’Ortega s’ha passat set pobles perquè està furiós, però no cal ser un màster d’ESADE –amb el permís dels ‘senyors’ Urdangarin i Torres– per adonar-se que el model de negoci ha petat. I no és que la indústria musical estigui en crisi: està enfonsada.
És el final d’un model que segurament molts intuïen però que ningú no volia acceptar. I curiosament, els creadors hi sortiran guanyant. Després de viure anys segrestats per executius i manganers i de ser considerats un objecte industrial (com una tapa de vàter, una molla de matalàs o un pot de pintura acrílica), ha arribat el moment de valorar-los com un bé cultural. Aquest ha estat un dels principals defectes de la gran indústria: viure d’esquena a l’activitat que desenvolupaven. Tractar el músic i el consumidor com una casella més del seu Excel per a comptar els guanys. Han creat música com qui feia xurros.
I ¿quan ha petat tot? Doncs quan han deixat de cobrar-nos pel suport físic i hem començat a pagar per la creativitat. Vam pagar pel disc de vinil, la casset i el CD, és a dir tres vegades. Ara, però, ens trobem la cançó a l’iTunes o directament de franc al web del grup. I pagarem només un cop. Queda lluny l’època en què les radiofórmules punxaven una cançó perquè volien, però sobretot perquè arribaven sucosos contractes de publicitat de les discogràfiques que indicaven gentilment –o coactivament– quins eren els seus ‘objectius’. La pasta, amici, la pasta. No totes les discogràfiques són així. Més aviat les multinacionals i les que reprodueixen els seus defectes.
Entre la crisi i la digitalització, ja ha petat tot i els músics busquen sortides. La naturalesa dispersa i noctàmbula dels cantants els ha allunyat tradicionalment del control del negoci i d’una certa idea de fer d’empresari. S’entén. És molt més interessant fer whiskys fins a les tres de la matinada que trencar-se les banyes per trobar la manera de pagar aquests whiskys. Però la gana esmola la intel·ligència i alguns s’han adonat que potser els surt més a compte regalar la música i ser molt més coneguts, per poder guanyar així els calés directament amb els concerts.
El MySpace va començar a alliberar els músics del jou de la discogràfica i va marcar el camí. Internet és capriciós i no sempre el més clicat és el més bo, però va acostar el músic al fan. I a partir d’aquí han sortit tota mena d’idees: des de penjar el disc de franc a la xarxa –durant un temps o per sempre– fins a demanar diners als seguidors. Una quantitat fixa o, fins i tot, la ‘voluntat’.
És en aquest buscar-se la vida en què apareix una de les propostes més curioses: el micromecenatge, representat a casa nostra per Verkami. El raonament és simple: si t’agrada un grup i estàs disposat a pagar pel CD i pel concert quan editin el nou disc, avança ara els diners. A canvi, els músics ofereixen alguns privilegis: accés a un concert exclusiu, el disc abans que la resta dels mortals o qualsevol bona idea imaginable.
Un grup important com els Ix! i un cantautor potent com Cesk Freixas han triat aquesta via per editar els seus nous treballs, entre altres. I han aconseguit el finançament desitjat ràpidament. Altres, com el cantautor valencià Andreu Valor, ja tenen els diners per al segon disc. I alguns de més ‘pintorescos’ com els punkarres de les terres de l’Ebre Purkinje busquen diners per editar Bukkake social, el seu primer treball discogràfic.
En resum: ara, si tens 20 anys i et vols autoeditar un disc ja no cal atracar familiars i amics com aquell que reclama una setmanada postadolescent. Cap al micromecenatge falta gent. Adéu, indústria, adéu. Funeral pagat.
.gif)
