L’encontre feliç entre Roger Mas i la Cobla Sant Jordi ens reconfirma que les persones joves es fan madures quan es decideixen a tornar a la infància. Al costat de la Sant Jordi, el cantautor s’ha consagrat com un drac.
Un drac tel·lúric d’aspecte més simpàtic que ferotge, però capaç d’endur-se a la cova i devorar antics trobadors i poppies moderns, la moderna cobla i l’apassionada copla, la vital sardana d’Enric Morera i la cansada cançó europea de Fabrizio de André. I “La Muixeranga”, la melodia més bella i dolorosa de totes les melodies que es fan i es desfan.
Ara que els nous formats conviden a la circulació de músiques ultralleugeres, el nostre artista s’ha despenjat amb dos àlbums de pes pesant, Les cançons tel·lúriques (K. Indústria Cultural, 2008) i aquest d’ara, enregistrat en directe a la cova del drac: Solsona.
A l’últim número de Sons, Roger Mas parla d’un altre drac més gran, Georges Moustaki, a qui havia de telonejar i va acabar substituint en un concert sencer al Palau de la Música Catalana. Moustaki va créixer com a Josep a Alexandria i va acabar cantant a la seva infància i adoptant el nom de Jordi en homenatge a la més gran de totes aquestes bèsties: Georges Brassens.
I ens acomiadem amb dos dracs més. El "Desolation Row" de Bob Dylan adaptat a l'italià per Fabrizio de André com a "Via della povertà":
.gif)
