Dilluns estàvem dinant al restaurant Jumilla amb Roger Palà i Coloma Moreno (assessora lingüística del Grup Enderrock), quan va sortir a la conversa el fet de conèixer tanta i tanta gent per la feina de periodistes que tenim des de fa ja uns quants anys. I en Palà va saltar: 'Capital social, tenim capital social, els periodistes'. Em va recordar allò de l'agenda setting (l'agenda mediàtica) dels temps de facultat. Però certament, al cap del temps acumules moltes coneixences.
Diuen que els temps de crisi econòmica són temps també de canvis i d'oportunitats. Abans d'ahir, dimecres, es va presentar el llibre Ciberètica. TIC i canvi de valors, de Josep Lluís Micó. Diumenge passat La Vanguardia publicava a doble pàgina l'article "A l'abordatge. La pirateria sacseja les editorials" (25 de març, 2012), de Xavi Ayén. I curiosament aquesta setmana he vist, gràcies a la distribuïdora Cameo (el va posar a la venda el passat dia 21), l'interessantíssim documental sobre el negoci de la premsa Page One: Inside the New York Times (dir. Andrew Rossi).
El cartell de la presentació de Micó citava el referent mundial dels últims temps, Homer Simpson: 'El que té de bo internet és que els fills se t'eduquen sols'. Però és clar, darrere l'acudit, el llibre planteja els nous dilemes ètics que afecten la societat com a conseqüència de la revolució que ha suposat la irrupció d’internet i de les noves tecnologies (privacitat, propietat intel·lectual, protecció dels menors...).
L'article d'Ayén donava dades de la consultora IDC –per encàrrec de distribuïdors, editors i la SGAE– força preocupants del món editorial: 'xifra en el 49,3% la taxa de pirateria de llibres' a l'Estat espanyol i '
calcula que "això representa 793,2 milions d'euros que deixen d'ingressar les editorials', tot i que encara no són xifres tan esgarrifoses com les que ja hi ha en altres àrees: 'En música parlen d'un 98,2% i en cinema, del 73,9%'. Ayén no és apocalíptic, no, ja que apunta algunes escletxes de llum, com que 'si els canvis tecnològics deixen obsolet l'antic model de negoci, cal crear-ne un de nou' i descriu com 'els nous hàbits dels lectors –compartir és una de les claus de la societat digital– estan forçant a canviar-los". Parla d'innovacions en la construcció de models i de com 'mai no hi ha hagut tantes editorials a Espanya com ara'.
I la pel·lícula sobre el Times té moments brutals. Sobretot gràcies al periodista David Carr, que representa el periodisme tradicional que s'enfronta al periodisme de factura i públic únicament virtual. Carr, sense ser cap carca, defensa el model antic per tal que existeixi cert 'servei social' que hauria de tenir el periodisme ben entès. D'una banda i de l'altra, apunten encerts i desencerts. Es parla des de Wikileaks, ProPublica, Gawker o Takeapart.com fins als errors, barrabassades i acomiadaments d'alguns periodistes del mateix Times. Però es conclou l'odissea amb l'article At Flagging Tribune, Tales of a Bankrupt Culture, que representa un exemple de com el 'múscul' d'una institució com The New York Times, pot aconseguir oferir certes informacions de qualitat que potser no arribarien d'una altra manera.
I què passa amb la indústria, el periodisme musical i els artistes a casa nostra? Doncs que els valors, els hàbits de consum i els models també estan canviant, molt i ràpidament, com comprovem dia a dia al nostre diari musical (www.enderrock.cat) tota una comunitat de periodistes i lectors. I, de fet, recordo que Quim Monzó ja va dir fa un temps en un article que la indústria del llibre s'hauria de fixar en què passava amb la música perquè aviat els tocaria el mateix voraviu als llibres. I ja ho tenen aquí.
Fa vora d'un mes, acompanyant a una amiga, vaig estar a la botiga de la marca informàtica per excel·lència (la gran poma) al centre comercial de La Maquinista. Ben bé semblava que les noves tecnologies donessin la clau de la felicitat. Però si ho mires amb distància: què hi fa tanta i tanta gent un dissabte a la tarda tancada en una botiga mirant pantalles, no?! Potser diran compartir finestres de coneixement o simplement jugar i divertir-se... Però crec que és el que també intenten els artistes en aquest país, tocar i divertir(-se). Però, em pregunto, tindran públic real (a part del virtual) les noves generacions de músics?
N'hi ha que comencen a imaginar noves vies i s'adapten als nous temps, com els Mishima fent un videoclip de factura impecable que no té res a envejar a la imatge de les sèries anglosaxones, o els Mine!, que s'han proposat a l'abril fins i tot 'compartir la producció'. Però aquesta manera lúdica i innovadora de fer no hauria d'estar renyida amb iniciatives arrelades al territori i la seva gent, com són al meu parer propostes com les que hi ha (encara aquests propers dies) al festival de cançó d'autor BarnaSants. És un luxe poder gaudir de propostes com la fantàstica connexió catalanooccitana esperonada per Carles Belda i Joan Garriga a Ò.K! Brigada, o l'animada comunitat italiana de Barcelona (fins i tot la parella de pizzeros de sota casa meva hi eren!) que van aplaudir de valent el seu admirat Francesco De Gregori.
Potser mai no s'ha escoltat tanta música i tan variada com ara mateix. Compartir-la amb la comunitat de lectors d'Enderrock, tant al web com a la revista, ha estat i és un plaer.
I gràcies per haver arribat (i llegit, en temps de Twitter) fins aquí!
P.S: I un petit suport per a la gent de l'Orella Activa:
.gif)
