Ahir, dilluns 2 d'abril, la secció de cultura de La Vanguardia s'obria amb una doble pàgina i dos articles interessants signats per Andy Robinson, enviat especial a Como (Mississipí): El blues torna a casa... ...i la jota també.
A la primera peça s'hi explica com, després de la digitalització completa de l'arxiu d'Alan Lomax, es repatriaran les gravacions físiques que el folklorista i musicòleg va fer de vells intèrprets de blues primitiu a la zona de Hill Country, on s'hi està preparant un arxiu per difondre el valuós material.
I al segon text es comenta el viatge de Lomax per la Península Ibèrica -s'hi diu que va ser el 1951, tot i que va ser el 1952-, perseguit per la Guàrdia Civil i gravant la música dels pobles (el tram asturià del viatge, per cert, s'ha fet servir recentment per editar un espectacular llibre-CD amb el Muséu del Pueblu d'Asturies).
Al segon article també s'hi diu que el caçador de cançons va saltar-se Catalunya, però això tampoc no és ben bé exacte. Lomax va entrar a l'Estat espanyol per Portbou i, abans d'anar a Barcelona i embarcar cap a Mallorca, va tenir temps de gravar les sardanes d'una cobla.
Les pàgines culturals de La Vanguardia també parlen de l'equitat cultural, el terme que Lomax feia servir per defensar que tots som diferents, però que tots hauríem de tenir les mateixes possibilitats d'accedir als mitjans de comunicació. Respecte a això, fa poques setmanes van sortir a la llum filmacions del primer festival Tradicionàrius (1988) on, entre altres, es veu i se sent l'històric flabiolaire Roviretes. Una troballa que mereixeria que premsa i televisió públiques i privades fessin l'esforç de llançar els seus enviats especials cap al Museu Etnològic de Montjuïc, que és l'equipament que treballa en recuperar aquest material. Però aquí hi ha alguna cosa que no quadra.
Foto: Maria Ribas a Eivissa, el 1952 (arxiu Alan Lomax)
.gif)
