Desxifrant la 'world music'

A la Marsella més inhòspita i esventrada, a tocar d’un port que no descansa des d’època grega, s’hi aixeca el Dock des Suds, un antic magatzem de sucre reconvertit en espai de cites musicals d’envergadura. Entre peces reutilitzades de contenidors de transport marítim, s’hi celebra cada any el festival Fiesta des Suds, a la tardor, i el mercat Babel Med Music, a la primavera, ambdós dedicats a l’anomenada world music, músiques du monde o, en català, músiques del món. L’etiqueta sempre em remou perquè m’empeny a preguntar si hi ha alguna música que no ho és, d’aquest món.

El Babel Med, que enguany va tenir lloc entre el 29 i el 31 de març, és un bon aparador per endinsar-se en aquesta escena i els seus codis. Fa temps que la world music ha eclipsat adjectivacions com “tradicional” o “folklòrica”, especialment en places tan híbrides com Marsella o la mateixa Barcelona.


Ambient a l’entrada de l’antic magatzem sucrer [Clara Saperas]

Però això no exclou que en aquests certàmens es reservi un espai per a propostes basades en un repertori relativament antic i/o amb instrumentació poc usual –davant la qual massa tècnics de so es mostren ineptes i desconsiderats–. Va ser el cas d’Abduvali Abdurashidov & Badakhshan, del Tadjikistan; del curiosament sintonitzat maridatge entre cançó occitana i anatòlica de Forabandit, o d’una desenfadada i ben acompanyada Matilde Politi, rescatadora d’antigues tonades sicilianes. També hi hagué lloc per a creuaments atrevits com el de melodies armènies sobre patrons de jazz experimental i ocasionalment progressiu, a càrrec de Mi Nor Syndicate i els seus joveníssims components.

Mentrestant, una carpa exterior acollia plantejaments força més electrificats, elèctrics i sovint electritzants. Un bon exemple n’és el pop-folk arabesc de Dudu Tassa, artista israelià que des de fa poc explora en clau actual les cançons del seu avi Daud Al Kuwait i el seu germà Saleh, coneguts músics iraquians de la primera meitat del segle XX. Més pujada de to i passada de voltes era la proposta de Temenik Electric, una banda de francesos i algerians que embolcallen una veu magribina amb una potent descàrrega a cavall de l’indie i el rock dur.
En aquest mateix escenari també s’hi esmunyiren artistes francesos d’ultramar amb altres apunts estilístics, com el pop acústic i tranquil dels Soft, vinguts de l’illa antillana de Guadalupe, o els abordatges hip-hop de Bo Houss, de l’illa africana de Mayotte.


Flavia Coelho en acció [Clara Saperas]
 

La programació més comercial i calenta es desplegà a la cambra principal de l’antic dipòsit sucrer, excel·lentment equipada i preparada per albergar més de dues mil persones. Flavia Coelho en va remoure les estructures amb la seva enèrgica i senzilla proposta de reggae-rock en clau brasilera i lírica populista. El capverdià Tcheka alleugerí el to amb uns interessants jocs rítmics de dits a la guitarra acústica, i tocs dolços de funk i afrobeat. Una de les actuacions més fresques i ballables la signà la multitudinària orquestra de Mory Kanté, un veterà cantant i instrumentista de kora, hereu d’un llinatge de griots guineans. En aquesta línia de sonoritats tropicals africanes i incorporació d’influències caribenyes i llatines, arribà l’angolès Bonga, guanyador juntament amb l’anterior del premi del festival als músics amb trajectòria i compromís dins l’escena. La veu engargallada de Bonga es desplegà sobre patrons de ball propers a la cúmbia, la bachata i el merengue.


Sam Karpienia, de Forabandit [Clara Saperas]
 

Com es pot veure, els models musicals occidentals d’encuny anglosaxó, especialment procedents del jazz i del pop-rock, van ser recurrents. No es tractava d’un mercat de representacions folklòriques i purismes impossibles, sinó de músiques vigents i en inevitable moviment. Fantàstic. Així doncs, què és el que engloba aquestes propostes en una categoria apart? Què les fa diferents de la música d’altres festivals? Sembla que la qüestió és disposar d’algun element que activi la categoria “del món”: un instrument rar, un repertori suposadament antic, unes tonades que desbordin el compàs 4/4, una procedència geogràfica no europea ni nord-americana, un color torrat de pell, o qualsevol altre ingredient 'exòtic' a ulls occidentals.

D’aquesta manera resulta que el mateix tipus de música, feta per persones diferents, és sotmesa a consideracions distintes. Per exemple, si hom ve de l’illa de Guadaloupe, tot i tenir nacionalitat francesa i dedicar-se al pop, entra dins el paquet de “músiques del món”. Sens dubte la marca pretén donar visibilitat a músics i propostes amb poc ressò en el mercat musical occidental i, per extensió, internacional. Però les etiquetes fan sovint efecte de trampa i molts s’hi queden “entrampats”, reforçant en aquest cas l’absurda dicotomia entre música occidental moderna i músiques “del món”. Que la cosa no se’ls estigui girant en contra...


Mory Kanté, la kora i les coristes [Clara Saperas]